Què diuen els ocells? (QQC)

Sóc un gran admirador del QUÈQUICOM. Pels qui no el conegueu, és un programa de divulgació científica del Canal 33 (o el 3XL o com es digui ara la segona de TV3, que encara pateix les seves crisis d’identitat). El QUÈQUICOM, és l’hereu del MÉS ENLLÀ DEL 2000 (nom que tenia una obvia data de caducitat), però té al seu favor, que els seus reportatges tenen un gran pes didàctic i un esforç significatiu per què la comunicació sigui efectiva, dinàmica i entretinguda sense minvar-ne la qualitat científica. És evident, que un resultat així només es pot obtenir si als coneixements científics i tècnics hi sumem un bon raig d’il·lusió.

Però què faig parlant de divulgació científica al sOnablOc? Suposo que és una d’aquelles activitats a les que em plauria dedicar-me, l’elaboració de continguts audiovisuals de qualitat per donar suport a les matèries curriculars. I, és clar, seria meravellós si fossin continguts de franc i per a tothom. Ja veieu perquè no m’hi dedico ;)

Però si avui poso la meva atenció en el QUÈQUICOM, és perquè ja fa uns mesos van tocar un tema que em resulta particularment captivador i que està relacionat amb la temàtica general del bloc: la bioacústica. Com a caçador de sons, una de les branques més encisadores és la d’enregistrar sons d’animals, i en el programa que us proposo parlen dels sons produïts pels ocells.

Reconèixer els cants dels ocells és una habilitat que no tinc i que sempre em deixa bocabadat. Més enllà del què el Miquel Albert ha aconseguit de fer-me conèixer (els falciots, els estornells, el pit roig o la merla...), desconec el cant de molts dels ocells que sento quan passejo per la natura.

Amb tot, hi ha un aspecte que no comparteixo amb els bioacústics: la seva necessitat de estudiar el detall del so fins a tal punt, que sovint tenen més importància els sonogrames que els enregistraments mateixos. Aquesta necessitat de “desmuntar” els sons, treure’ls del seu ambient i posar-los sota el microscopi, desnaturalitza els sons i, si bé els habilita per al seu estudi, no ajuda en l’aprenentatge sonor. Quants cants d’ocells enregistrats no he sentit, que després sóc incapaç de reconèixer en un entorn natural, perquè en l’enregistrament s’ha focalitzat només la font o s’ha augmentat tant el volum que el so era completament irreal.

I per irreal, l’ocurrència de l’ornitòleg hongarès Péter Szöke (citat al QUÈQUICOM) de reproduir el cant dels ocells a una velocitat inferior per poder apreciar-ne les variacions: La música desconeguda dels ocells. Tota una troballa!



[Editat: 23-3-2023] A través d'aquest reproductor que NO FUNCIONA, abans podies veure el capítol esmentat, que no he aconseguit tornar a trobar. Potser un altre dia...

A canvi d'aquest enllaç trencat, us deixo dos programes, també de fa uns anys, relacionats i molt interessants:

Quèquicom i EL SO, només es pot veure a YouTube per les restriccions d'edat

I, a Tocats de l'ala, un programa dedicat als cants dels ocells.

Drogues sonores


Craig sonrió al comprobar que no había nadie en los baños. Se introdujo en uno de los cubículos y cerró la puerta. Se sentó sobre la taza y con dedos temblorosos se colocó los auriculares. Buscó entre los archivos de su MP3 hasta que por fin encontró uno llamado Calm me. Con las manos humedecidas por el sudor pulsó el botón de play, cerró los ojos y respiró hondo. Esos cabrones de DemonSound lo tenían bien montado. Las primeras dosis eran gratis. Pero funcionaban, vaya si funcionaban bien. Y una vez consumidas, si querías más tenías que pasar por caja. Se relajó. Había llegado el momento de amortizar su dinero.

El ruido de estática alcanzó sus tímpanos. Con tan solo percibirlo sus neuronas se prepararon para segregar endorfinas. En pocos segundos casi todos sus músculos se habían relajado. La cabeza le cayó ligeramente sobre el hombro izquierdo. Un tono rítmico, secuencial y suave comenzó a sonar. Era un bajo que repetía unas cuantas notas graves. El ruido de estática continuó, ahí era donde estaban las maravillosas frecuencias. De fondo, debajo, bien ocultas. Se sumergió en ellas y se dejó llevar.

Craig no supo que el ruido de estática, ligeramente diferente en cada uno de los auriculares, hizo vibrar los tímpanos de sus oídos a diferentes frecuencias. Esa vibración llegó a los tres huesos del oído medio. Estos conectaban el tímpano a otro órgano llamado caracol, por su forma semicircular, y que estaba relleno de un líquido llamado perilinfa, que comenzó a agitarse gracias a las vibraciones que le estaban llegando. En el interior del caracol unos cilios recogieron ese movimiento. Estos cilios formaban parte de unas células que pertenecían al llamado órgano de Corti, que transformó la energía del movimiento físico del líquido en impulsos eléctricos. Estos fueron enviados a las neuronas del nervio auditivo hacia al lóbulo temporal del cerebro de Craig. Allí estaba el centro de la audición, y fue donde el sonido que estaba escuchando se hizo consciente: exactamente a 1.000 hercios en el lóbulo temporal derecho, y a 1.010 en el izquierdo.

Esa sutil diferencia en ambas frecuencias hizo que el cerebro de Craig, al superponer ambos patrones, los restara y percibiera una única onda sonora de solo unos diez hercios. Esta frecuencia, inaudible para el oído humano, se correspondía con las ondas cerebrales alpha, propias de estados de relajación. El resultado de recibir una onda en teoría no audible fue que sus ondas cerebrales comenzaron a variar su propia frecuencia para adaptarse a esa. Y su cerebro, olvidándose de que estaba en los urinarios de una comisaría del centro de Manhattan, comenzó a sentirse como si su dueño estuviera pescando en un lago de aguas tranquilas. Craig sonrió ampliamente y un hilo de saliva asomó por la comisura de sus labios entreabiertos.

El ritmo del bajo comenzó a difuminarse y en su lugar apareció otro sonido tubular, hueco, que parecía retorcerse sobre sí mismo. Agudo pero agradable a la vez. La diferencia entre las frecuencias bajó a cinco hercios (correspondientes a la denominada frecuencia theta) y las ondas del cerebro de Craig se adaptaron. En un par de minutos sus neuronas se encontraron en un estado similar al sueño profundo. Sus músculos se relajaron aún más. Su cuerpo se inclinó un poco hacia su izquierda y el hilo de saliva llegó a su barbilla.

Craig no fue consciente de cómo, progresivamente, el ruido tubular se volvió cada vez más grave. La diferencia de hercios entre ambos oídos siguió descendiendo: cuatro, luego tres, dos, y finalmente solo hubo un hercio de diferencia entre ambos lóbulos temporales. Era la frecuencia delta, el nivel más bajo de funcionamiento de las ondas cerebrales. Craig entró en un estado próximo a la inconsciencia. Apenas un hercio le separaba del estado de coma cerebral. Para entonces el cuello de su camisa azul estaba empapado de saliva y los brazos le colgaban fláccidos.

La dosis estaba diseñada de tal forma que volvería a frecuencias más elevadas progresivamente, sacando a Craig de su trance hasta despertarlo de nuevo. Y eso es lo que hubiera ocurrido de no haber elegido un baño para escucharla. En las instrucciones de la web de DemonSound se advertía de que las dosis debían escucharse con los ojos tapados y con auriculares, pero siempre tumbado. El motivo de esto último consistía en evitar caídas al alcanzar las fases más profundas de excitación o relajación.

Las neuronas del cerebro de Craig, funcionando a tan solo un hercio de frecuencia, no captaron el rápido descenso de su cabeza cuando el cuerpo del agente cayó como un fardo hacia un lado. Apenas un puñado de estas neuronas se habían reactivado cuando su cráneo impactó contra el suelo. Justo en ese momento la mayor parte de su cerebro, alertado por el estímulo del dolor, salió del trance. Abrió los ojos de par en par. Asustado y sin saber dónde estaba, sintió como si le acuchillaran en ambas órbitas. Sus neuronas, que habían pasado de estar cerca del coma a un estado de alerta inmediato, se retorcieron casi literalmente. Craig se llevó las manos a la cabeza, deseando arrancarse los ojos por el dolor. Y gritó.

Nievas, Bruno. Holocausto Manhattan. Ediciones B. 2013
 
 
Quin mal-de-cap això de les drogues binaurals. I jo que em pensaba que era només ficció:
 
 
 
 

La nostra alegria ningú no ens la prendrà

Hi ha vegades que se’m fica al cap una cançó, llavors necessito amanyagar-la, tocar-la, exprimir-la, mastegar-la, dormir-hi, caminar-hi, fer-ne pastetes fins que l’he feta meva.

Això em va passar fa poc amb una cançó que, per ventura, vaig haver d’aprendre’m per tocar a l’Aplec de Sta. Madrona que celebren les parròquies del Poble-Sec. Amb la partitura a les mans, les meves neurones grinyolaven rovellades pel desús. La melodia ja em va enganxar, sonava a himne. La lletra em va captivar, una d’aquelles que saben dibuixar-te els estats d’ànim, els anhels, els paisatges mentals que acompanyen els pensaments.

Però tinc poca confiança en la meva capacitat per llegir música i, quan vaig haver arribat a la darrera nota, em vaig decidir a fer una cerca per internet, per si de cas a algú se li havia acudit d’enregistrar el tema. Sorprès, vaig descobrir que l’Oriol Sabé, ha enregistrat un munt de temes al YouTube. Fantàstic perquè, si bé no era el to en què jo me l’havia de preparar, em sento molt més segur del que escolto que no pas del que llegeixo.


 
Seguia tant entusiasmat amb el tema que em van venir ganes de posar-lo al Missatge en una Ampolla, però desafortunadament, l’enregistrament no reuneix els mínims necessaris per ser radiat. Així va ser com vaig decidir-me a enregistrar jo mateix el tema.

El meu cap va començar a bullir amb els arranjaments: guitarres acústiques, un Hammon, un bon solo amb guitarra distorsionada, cors... Fins i tot sento ja la post producció, amb unes passes enmig d’un dia ventós, una amable porta grinyolant que dóna pas a un ambient càlid i recollit en el que comença a sonar el tema.

Ostres! Ara estaria bé poder tenir la fantàstica veu de l’Oriol. Ja l’havia sentit abans en el concert (i al disc) de Veus per a la nova evangelització, dirigit pel Xavier Morlans. Perquè no demanar-li?

Doncs ja ho he fet, i sembla que ell també està encantat d’intentar-ho. M’he donat de termini fins al juliol per preparar les bases (no tinc gaire temps) i intentar enregistrar la veu per vacances.

És fantàstic!!!

Sonoalbum


Les obligacions, els deures, els maldecaps de cada dia... tot un seguit d’obstacles sovint ens aparten d’allò que ens agrada. Malgrat que sigui tard, compleixo, compleixo amb molt de gust un pacte que vaig signar ja fa uns dies.

Una mostra de respecte habitual entre els bloggers / blocaires / blogueros… consisteix en dedicar-los un post. En aquest sentit, he descobert el meu gran error: un dels blocaires que més respecto no té post dedicat en aquest bloc. Arreglem-ho!

Potser és perquè ens vam conèixer al voltant d’una (o moltes) copes de vi. Tot i que, malgrat parlar de sexe i diners, sempre ha demostrat posseir una gran cultura (a l’estil renaixentista).

El “flechazo” (ho sento, haig de fer servir aquesta paraula perquè “enamorament sobtat” em sona massa... massa… deixem-ho córrer). El “flechazo” va ser parlant d’escales automàtiques. XD Un tema molt tendre, oi? I a partir d’aquí va néixer una gran amistat. Una amistat que va culminar amb un projecte sonor comú, Braille, una composició força eterodoxa que combinava la paraula, la música i la els enregistraments sonors de forma, diguem, poètica.

Aquest projecte va ser un primer inici emocionant, mesclant fins les sis de la matinada, però no va ser l’únic. Ara sí, si alguna cosa, a més de la passió per tot allò que estigui relacionat amb el so (música, instruments, tècniques, enregistraments, aparells...), si alguna cosa hem compartit, han estat els grans tips de riure que sempre ens fem; i ben poc ens cal (“ximples”... qui sap).

Aquest és el meu petit homenatge al bloc (i al blocaire) SONOALBUM; un brindis per què tornem a reprendre el plaer de trobar-nos a la xarxa (i presencialment).

Per cert, aprofito el post per proposar a la resta de blocaires sonors una “bigotada” (com es deia en l’àmbit dels radioafeccionats), és a dir, una trobada al voltant d’una taula amb unes braves y uns “chipirones” i unes gerres ben glaçades.

Salut, August!

Entrenament sonor


Ostres! Però si jo tenia un bloc!!!

En els meus anys d’experiència a la ràdio, he conegut més d’un tècnic de so incapaç d’adonar-se que la pista de música que estava entrant a la taula, des d’un minidisc o des de l’ordinador, sonava en mono i no en estèreo.

Aquest és el problema de l’educació de molts tècnics de so, que aprenen a “escoltar” amb els ulls i no amb les orelles.

És clar que va bé servir-se d’ajudes visuals per comprovar que tot vagi correctament, però si d’alguna cosa s’ha de refiar un tècnic de so, és de les seves “orelles” (d’acord, la seva oïda, purista!).

Apa, doncs proposo un joc per entrenar l’escolta activa dels futurs tècnics de so. És un joc iOS molt senzillet, que comença amb ajuda visual, però que s’ha d’acabar jugant “a cegues”.

Com s’hi juga? Amb l’ús de l’acceleròmetre (movent l’aparell) controles una nau (sí, de fet és només un triangle) que pots moure a esquerra i dreta de la pantalla (o de l’espai sonor). L’objectiu és esquivar els “objectes sonors” que es mouen cap a tu i que emeten un so posicionat de forma relativa a la teva situació. (Ui ui! Què vol dir tot això?) Doncs que si el teu triangulet està al mig de la pantalla i l’objecte baixa per la dreta, tu el sentiràs a la dreta, però si el teu triangulet està a l’esquerra i l’objecte baixa pel mig de la pantalla, tu el sentiràs a la dreta... Ufff millor que ho veieu vosaltres mateixos.

Al principi, mentre encara veus el que passa a la pantalla sembla massa senzill i tot,  però quan l’iPhone es queda negre, ho tens... doncs això, “negre” per sobreviure.

El joc és molt senzill, els sons electrònics de vegades et poden confondre. M’agradaria que els loops, sobretot el del so del "triangulet" (que , per cert, es mou a esquerra i dreta amb el triangle), estiguessin més ben enllaçats. El mecanismo és massa senzill i no tens percepció de la distancia de l'objecte.

Tot té un aspecte electrònic molt retro, però això no treu que sigui un bon entrenament per reconèixer bé la imatge estereofònica.

Per cert, és un joc al que, naturalment, i gràcies a l’interès dels programadors, també hi poden jugar les persones que no hi veuen gràcies a l’ús del VoiceOver per navegar pels menús (cosa que no tots els audiojocs contemplen estrictament).

Us deixo amb la demo que podeu trobar a www.echo-app.com.

“Escolteu per jugar”