16 de maig 2008

David @ "framework"

Bombo i platerets!!! Que toquin les trompetes!!!

Aquest diumenge a les 10 de la nit, al 104.4 de l’FM, podreu escoltar una col·laboració d’uns quatre minuts en un programa de ràdio sobre “field-recording”

Problema: Per escoltar-lo en directe, haureu de ser al centre de LONDRES, d’altra manera no podreu sintonitzar ResonanceFM.

Solució: Connectar-te el mateix dia via Internet (http://icecast.commedia.org.uk:8000/resonance_hi.mp3.m3u) a l’emissió en directe (cal tenir en compte la diferència horària). O be www.resonancefm.com/framework ; és el web del programa, des d’on podeu descarregar l’emissió del 18/05 (només durant una setmana).

Quina il·lusió, no?

15 de maig 2008

K. T. Tunstall al Hammersmith Apollo

Començarem a saldar els deutes pendents. No és que escriure en el bloc sigui un deure o una obligació, però hi ha diversos temes dels quals m'hagués agradat parlar en el seu moment i que, a causa de la commoció que he viscut aquestes darreres setmanes i del pic de feina afegida, no he tingut ocasió de comentar.

El primer d'aquests temes és el concert de la K. T. Tunstall al Hammersmith Appollo de Londres. Malgrat que les expectatives que m'havia creat eren molt altes, la qual cosa sol conduir a la decepció; malgrat, també, que vam anar al concert després d'un dia i mig de desgastar les soles de les sabates pels empedrats de la capital britànica i que l'actuació pròpiament no va començar fins al cap d'un parell d'hores més tard del que ens pensàvem; malgrat tot plegat, aquest va ser, per a mi, un dels grans concerts als que he assistit.

Visualment no té res d'especial, l'actuació. Dedueixo que la KT nocombrega de la idea de Carl Palmer, per a qui la música ha de ser, a més, espectacle. Molts han estat els qui han explotat aquesta concepció amb resultats ben galdosos. Un exemple és el darrer concert en la meva curta carrera com a espectador, el de The Police a Barcelona (sOnablOc: Stewart Copeland, un que em recorda l'Sting i un nen provant una guitarra), un espectacle amb un gran desplegament de llum i so, però amb uns músics freds, distants i que amb prou feines sabien tocar les seves pròpies cançons. Tot el contrari de l'actuació que vaig veure a Londres, en una sala coberta en forma d'amfiteatre, amb un gran escenari, acollidora i càlida, on els músics s'entregaven senzillament, sense virtuosisme i sense ínfules a la interpretació de la música com a espectacle en sí mateixa.


Després d'un avís de bomba, una eterna espera i tres teloners que fregaven la insuportabilitat, prop de dues hores més tard del que m'esperava i amb un mal de peus com no recordo haver patit mai abans, a les 21:20h, va esclatar "Little favours" sense més preàmbuls que la referència irònica a la motxilla amb entrepans que algú es va oblidar a l’entrada de la sala. Tota de blanc, amb una samarreta dels Caçafantasmes, els texans ajustats, que no la deixaven respirar (segons va confessar ella mateixa), unes sabates de punxa i sense sostenidors, va atacar, amb els músics de la banda, les seves guitarres i el petit "wee bastard", temes com "Miniature disasters", "Other side of the world", "Black horse" (en la versió en solitari que la va fer famosa a la televisió), "Under the weather" i, és clar, "Suddenly I see", del primer álbum. També van sonar “Ashes” i “Throw me a rope” de l’Acoustic Extravaganza, a més dels dos títols que comparteix amb el primer àlbum, i “If only”, “Funny man”, “Hold on”, “Hopeless” i un munt d’altres del Drastic Fantastic.


En general, però, tot i que reitero l’afirmació que és un dels millors concerts als que he assistit, la música de la KT en directe no té la mateixa força, ni tampoc la sensibilitat que exhibeixen les seves extraordinàries cançons en els tres treballs publicats. Aquesta potència musical se substitueix per simples watts de so, que embruteixen el resultat creant un garbuix sonor difícil d’escoltar, de vegades. És el cas d’”I don’t want you now”; un tema que, d’altra banda, no quadra amb la creació de l’artista, mostrant un costat més adolescent o “alternatiu”, més propi de l’Avril Lavigne; un tema en el que, tot i estar tocat un to més baix que en l’enregistrament del disc, ella té problemes per arribar a cantar-ne les notes més altes.





Deixem de banda la música. Em sembla ben curiosa la manera desimbolta amb que parla la KT. A la meva manera de veure, no es diu gens amb la sensibilitat d’algunes de les seves cançons. Tot i que el meu anglès no és prou bo com per saber interpretar registres o accents, crec que parla de forma força barroera, com una peixatera (i que em perdonin les senyores d’aquest ram) o una verdulaire (i les d’aquest també). Em costen de comprendre algunes lletres de les seves cançons; tinc problemes per saber de què parla en el seu dietari, de vegades, i ja no diguem en el concert, on sovint havia de donar tres o quatre voltes a les paraules per comprendre un acudit, llavors jo reia quan tots havien acabat.

Una darrera mirada als espectadors, que vam acabar totes les entrades del concert. No sóc cap gran dansaire, però quan vaig a un concert m’agrada moure’m al ritme de la música, saltar, moure els braços... cremar adrenalina. Jo i dues andaluses que tenia al davant, crec que érem els únics que ens bellugàvem; la resta estava estàtica, cridant de tant en tant, però sense moure ni un pel. Això va fer-me sentir força incòmode perquè o bé m’estava quiet o anava ensopegant i refregant-me contra els meus veïns. Als concerts d’aquí, passa gairebé el contrari: hi ha moments en què, vulguis o no, quan tothom salta has de saltar si no vols que et deixin ben rebregat.


En conclusió, per a mi, aquesta va ser una ocasió excepcional, que hagués pogut millorar amb la qualitat de l’espectacle i, és clar, amb un autògraf de la KT.

01 de maig 2008

M'he mullat


El temps estava plàcidament calmat. Feia mesos que no plovia i la sequera preocupava, però era una mena de cabòria d'aquelles que no et priven de somriure quan surts al carrer i una brisa suau i agradable et fa omplir els pulmons amb una calidesa inusual pels mesos de febrer o març.

Res no feia témer la turmenta, si més no a mi, inexpert home del temps, malgrat que, a aigües passades, alguns companys diuen que ja s'ho ensumaven.

I va esclatar. Violentament. De cop i volta, sense sorgir d'enlloc, va caure'm a sobre com un tro, expulsant-me, com una brossa en una gran ventada, d'aquest endormiscament de viatges, concerts, mescles i edicions... del devenir tranquil i calmat, cíclic: tramvia i metro, tarja de fitxar, "Bon dia en què us podem atendre?", "Surto a fer un mos", "Apa, fins demà!" i autobús i llibre i les claus a la ma com picarols, "bona nit, tot bé?"...

Quan va començar a caure el xàfec, vaig quedar-me a cobert. Neguitós, esclafat pel pes de la realitat, de la injustícia, de la impotència; bloquejat per la meva incapacitat d'assimilar el que estava succeint. Les llàgrimes es precipitaven des dels núvols de tempesta que tapaven el meu discerniment. Incapaç de pensar, de decidir, només sentint profundament, esclatant emocionalment, vaig restar un dia i mig sota la por que em feia de paraigües, a cobert de l'aiguat venjatiu, inhumà i desproporcionadament punitiu.

El mateix raser que em protegia, m'estava ofegant. Em mancava l'aire, necessitava tornar a ser jo, deixar aquest cau que em guardava, anestesiat, del sotrac. Havia de fer alguna cosa per recuperar-me, per deixar aquest sentir autocompassiu, la desídia de la impotència. Havia de moure'm per recuperar la sensibilitat dels membres entumits tantes hores d'estar en posició fetal.

Ell va inspirar un pensament inconcret, d'aquells que encara no tenen paraules. Va ser el punt d'inflexió; aquest "clic" que mai no sents en el mateix moment, però que després el reconeixes en pensar-hi. Ell va bufar un corrent imperceptible dintre meu i tot va començar a girar. Ara la pluja torrencial no era el que jo temia, ans al contrari, m'espantava la passivitat del meu entorn. Un foc de ràbia començava a cremar-me i res en el meu amagatall no el podia extingir.

Sense gairebé ni pensar el que feia, empès per la necessitat de sentir-me millor, vaig aixecar-me i, corrent, fugint de lles flames, vaig plantar-me sota el cel de color de ciment que avocava un diluvi com mai jo havia vist abans. Les gotes immenses espetegaven sobre meu i al meu voltant. El vapor sibilant pujava capa els núvols i jo cridava de plaer. Les flames morien entre xiscles estremidors i jo... em vaig mullar.

No sóc cap heroi. No ho pretenc. Només ho faig, això que mai abans no havia fet i que mai hagués pensat que faria, perquè no suporto sentir-me malament i sotmetre’m a la impotència.

Idealista? Potser. I què?