Un cafè?

En les qüestions de menjar i beure, crec que no sóc una persona gaire exigent. M'estimo més l'Estrella o la Heineken, pel que fa a cervesa; per a la llet prefereixo el Nesquik, malgrat que li digui Cola-Cao; el fuet, m'estimo més que sigui Ausa i, si pot ser, la llet fresca ha de ser Letona.

Déu no m'ha dotat d'un gran nas (i no parlo de la mida) i ja sabeu que això també afecta la capacitat de degustar. Distingeixo el vi de la Coca-Cola, i l'ou de la castanya, però més enllà de dir si un vi és més o menys aspre, o si un cafè és més o menys fort, estic ben lluny de les creatives descripcions que els degustadors fan dels vins, els cafès, les xocolates o les aigües.

Tot i amb això, si hi ha una cosa que el meu cos necessita és un "bon" cafè, fort i intens, ni fred ni massa calent. Per poder gaudir d'aquest petit plaer, vam comprar una DEMOKA que mol el cafè al instant i et prepara una deliciosa infusió de cafè torrat, amb la seva escuma saborosa i l'olor, tan tonificant de bon matí.   Fa dos mesos, després del trasllat, es va espatllar, i fins fa ben poquet no he pogut tornar a gaudir d'aquest petit plaer. Per això vull convidar-vos a una tassa de cafè recent fet. Us ve de gust?



(dedicat a l'Augusto)

Experiència cabaretera

No us fascina la ràdio? A mi, des de sempre m’ha atret. Ja sent un pre-adolescent jugava amb el Xavi, el meu germà, a fer ràdio amb un petit estri de fabricació casolana, que emetia per la fm en un radi de 10m. “Ràdio Paral·lel, al seu servei!”. Fins i tot havíem fet una sintonia amb un tros d’orgue que vivia a casa nostra (un Lowrey).

Anar a la ràdio és, d'alguna manera, l’activitat contraria a la meva experiència del “field recording”. Sempre he pensat en l’enregistrament de camp com una manera de tancar els ulls per restar més atent a allò que sona al nostre entorn i que, amb el bombardeig d’imatges no sentim. Anar a un estudi de ràdio és ficar-se a l’estudi del mag; descobrir els fils que maneguen aquest món d’il·lusió; obrir els ulls a allò que (en la ràdio tradicional) escoltes sense veure.

La nit afegeix al cocktail un toc d’informalitat, d’intimitat; això juntament amb la pluja suau fa de la cita un moment especial. Quin moment pot haver millor que aquest per parlar del que t’agrada amb una persona receptiva i intel·ligent?

Després d’aquesta tonificant experiència (tonificant, sobretot pels meus abdominals, que han patit d’agulletes després de tant riure descobrint “la nova premsa rosa”) concloc que em cal finalitzar els projectes encetats per poder-los publicar, ni que sigui a través de myspace. Concloc, també, que vull reprendre el Sonografies malgrat els impediments legals, o aprofitant-los. Concloc, en darrer terme, que em cal continuar treballant en l’aspecte creatiu de la fonografia.

Gràcies a la Txell, l’Albert, la Mireia, la Montse, la Júlia i el Josep Maria per l’interès i la creativitat que posen en el Cabaret. Gràcies també, als qui han fet possible aquesta experiència.


Cabaret Elèctric

Aquesta nit seré al Cabaret Elèctric, un programa d'iCat FM que presenta la Txell Bonet (de dilluns a divendres, de 10 a 12 de la nit).

Avui en dia, costa ser fidel a un programa. Internet ho posa més fàcil, amb el podcasting; però també més difícil perquè t'obre tot un món d'emissions d'aquí i d'altres països entre les quals triar. Tot i amb això, haig de reconèixer que iCat és, potser, la meva favorita (el Cabaret, el Delicatessen...)

Us espero!

Santa paciència!

Santa paciència!

Molta paciència és el que cal, quan fas enregistraments de camp, sí!

Hi ha sons que només passen una vegada, per als quals cal estar preparat. Només tindràs una oportunitat de capturar-los. Quan els tens, encara que la presa no sigui la millor, el somriure de satisfacció no te’l pot robar ningú.

En altres casos, els sons es repeteixen, i és per això que et sents temptat de fer proves fins que trobes el millor resultat. Ara bufa l’aire, ara se sent la interferència d’un mòbil, ara algú parla... Sempre passa alguna cosa que t’espatlla el teu favulós enregistrament.

Aquest darrer cas és el que he patit en la meva cerca dels sons particulars del metro de Barcelona:

El meu desig era enregistrar el cicle complet del canvi d’agulla del final de la L2 a Paral•lel. És un d’aquests petits secrets que guarda el metro per als qui ens agrada escoltar. Un so mecànic prou audible, però tan curt que passa desapercebut a la majoria de les persones que diàriament passen per l’estació de Paral•lel (és clar que, segurament tampoc els semblaria res remarcable).

Fa uns dies vaig quedar-me, després de les 10 de la nit, quan la circulació de trens i gent baixa prou com per aconseguir un bon enregistrament. Quina alegria! Un 9000 entra a l’estació, els pocs viatgers baixen del tren i aquest, després de fer sonar el senyal acústic, enfila cap el túnel per fer el canvi de sentit. Canvia de via i uns segons abans del meu esperat so del canvi d’agulla, dos treballadors del metro s’acosten per vetllar per la meva seguretat.



Què podia dir, quan el proper tren trigava 6 minuts?

Foto de la cua de maniobres de la línia 2 a Paral·lel (amb un 3000, suposo), de Bernat Borràs a http://www.trenscat.com/

El cor de la ciutat

Caminant per Barcelona, de vegades descobreixes sons nous. De fet, sovint són coneguts, però en aquest moment t’adones que tenen més significat que el simple i molest soroll.

Fa poc vaig sentir bategar la ciutat. Era un batec real, amb un pols malaltís, taquicàrdic. Barcelona té molts cors que bateguen a l’hora sense sincronia, accelerats, descompassats, però se senten ben forts, els seus batecs, en un dels llocs més freds, on mai ningú no s’aturaria a escoltar; en el racó que dóna aixopluc als sense-sostre.

Aquest batec aviat desapareixerà sota una agosarada i necessària reforma urbanística; llavors, enregistraments com aquests seran testimonis dels batecs del “cor de la ciutat”.


Ver mapa más grande


Paraules

(editat)
El so és el bastó de cec del sentit
- Octavio Paz -


Les paraules sonen. Sonen i les imaginem amb formes i colors. Les paraules perden el sentit i jo també.

Ara ja no em passa tant, però de vegades una paraula, "barcelona" per exemple, s'encalla i comença a donar voltes pel cap sense sentit. Barcelona és com una bossa; com una bossa de ma. No la bossa de paper amb nanses de l'anunci sinó una bossa de dona bén carregada. Però això no vol dir res, no significa que a Barcelona hi hagi moltes coses, que Barcelona sigui una bossa de ma... La paraula "barcelona" ha pres aquesta forma.

Les paraules, o potser els sons de les paraules, tenen colors. Els números tenen colors. Les paraules canten cançons i jo les admiro... les allivero de la semàntica i llavors són un instrument per tocar.

Moment nostàlgic

De vegades, sobre tot quan parles amb amics que fa temps que no veus, et sobrevenen moments de record. Podria quedar-me pensant i repensant les històries, donant voltes a un argument que ja no desperta passions; estudiant els detalls per aprendre -suposadament- i imaginar com hauria pogut anar millor. Podria fer-ho, però em deixaria caure en un pou laberíntic i sense fons que no condueix enlloc.

Són macos els records. És divertit sentir-se, al cap de 12 anys; sentir els fruits d'una nit sencera d'experimentar amb un "quatre pistes" de cinta de casset, una guitarra i un micròfon, i, també, molta inquietud.

Potser no és una gran cançó, encara que a mi m’ho sembla, però n'hi ha per estar-ne orgullós. Quan l’escolto, procuro amagar la vergonya per no saber cantar (cosa que llavors no sabia que no sabia), per l’anglès del Poble Sec...

Gràcies al Sergi (el que tocava la guitarra) per haver-me-la fet desenterrar.

PD. La lletra

You've been trying to lead my dreams
through your narrow mind, for so long.
But I never gonna give in
while I'm steel alive in your lands, my lord.

Oh, please, tell me where my life is.
Why can't it be mine if I wish.
I need to make up my mind, shattered by your whims.

When the light turns off in my eyes,
I won't be able to paint
smiles for all that faces around me.
When the light turns off in my restless eyes.

Lord don't tell me when my life ends.
Please, just let me live it my way.
I don't wanna be like a leave swayed by the wind,
I would rather leave my branch and learn to fly.

Moon reflections on the sea,
wide open snow fields around me,
giant waves that crash at my feet,
you shouldn't take away all these things from me.

Oh, please, tell me where my life is.
...

When the winter takes my heart,
all those good thing for which I fought,
they will fade away after sometime,
just like teardrops vanish in the rain.

Lord don't tell me when my life ends.
...

Més Mario

Ep! Un moment... Aquí teniu un bocinet de Generació Digital del dissabte passat (onze d'octubre) a Catalunya Ràdio, on surt la versió del Super Mario Bros.

"Memory serves"

Bufa setembre
i no ets al meu costat.
Sento les meves passes.
Torno sol a casa.


Ets la meva il·lusió,
alegria,
fantasia,
miratge, que miro i no veig,
però sento.

Sento molt que no siguis a prop,
tan real com et desitjo,
tan fantàstica com ets.
I aquest somni d’ulls amorosos,
de somriure tendre,
m’acompanya mentre es fa de nit.

Tinc la certesa absurda que un dia et coneixeré.
Seràs tan certa, tan real,
com aquesta olor de flor de taronger que ara respiro.

M’ha enxampat el fred en màniga curta.
I jo miro de guardar-te aquí, al mig,
petita,
al racó més íntim dels meus desitjos.
Et sé meva sense saber el teu nom,
I et busco en el somriure de cada cara bonica.

Arribo a casa, i et deso, sense fressa.
Ets el meu secret.

Pròxima estació... (II)

Seguim amb el tema "metro". Ja fa temps que no viatjo en els trens de la L4. Abans de canviar de casa, ja havien començat a desaparèixer els antics i sorollosos trens de la sèria 1100 (que ja només quedaven a la línia groga).

Perquè la línia groga sembla la més deixada de totes? Pels barris per on passa? per la gent que la fa servir?

Aquest any 2008, aquests metros, que porten més de 30 anys i algunes remodelacions, seran història. Aquí deixo un dels meus records sonors, enregistrat el mes de febrer d’aquest mateix any.

Pròxima estació...

L’Augusto Casanovas, publicava fa uns mesos, un post que m’ha arribat al cor. Sóc un enamorat dels trens, i en especial del metro de Barcelona (sense fanatisme, d’acord?). Tant és així que ja fa uns mesos vaig començar a fer una sèrie d'enregistraments de sons peculiars: escales automàtiques que grinyolen, motors mal ajustats dels sistemes de ventilació, monitors que produeixen freqüències estridents, corrents d’aigua subterrània... però això ho deixem per més endavant; el metro és ple de sorpreses.

Llegint aquest missatge he recordat un so que guardo al meu arxiu i que fa molt poquet ja s’ha convertit en història. Es tracta d’un trajecte de la línia 3 del metro, on se sent l’avís de la “pròxima estació”.

Fa ben poc han canviat totes les locucions, i ara ja m’escolto això amb enyorança.