Qui sóc?

En aquest breu temps que tinc per descobrir qui sóc, m'adono, mirant als altres, que cada cop em veig més petit.

He arribat a creure que era un estel immens i llunyà, un petit punt lluent a la negra nit, confós entre molts d'altres, però escollit per qui sap quin gran desig d'un ésser pensant.

De vegades he volgut ser arbre, un arbre de tronc gran i fort, on algú pogués descansar a la seva ombra per meditar sobre alguna gran idea. Ni els vents més forts m’haurien fet por. La pluja i el sol ardent, motiu de preocupació pels altres, a mi m’alimentarien i em farien encara més gran i més fort.

Algun cop he desitjat ser un petit granet de sorra ignorat entre una gran multitud. Sense nom, sense més identitat que el lloc al qual pertanyo: una platja, un desert, una ampolla al tocador d'una habitació, un rellotge que de tant en tant marca un temps efímer. He volgut ser aquest granet de sorra que es posa en una noble causa.

En ocasions he actuat com l’aire carregat de belles melodies i paraules encisadores. Aire perfumat de nit d'estiu, que agraeix la pell sufocada. Aire humit amb olor de terra mullada que desperta els sentits de bon matí, després d'una nit de tempesta. Aire fresc, aire de canvi.

Una nit vaig trobar-me somniant que jo era un somni. Jo somniava que feia feliç una ànima per un temps molt breu: dos segons, per mi; una eternitat, per ella. Jo no era res i a l'hora ho era tot per un ésser desconegut que somniava un bell somni, que em somniava a mi.

Uns dies he estat convençut de ser camí per on caminar mentre uns altres em creia el mar per explorar. De vegades he volgut ser font d'aigua fresca i de vegades riu subterrani, temps i espai, so i imatge, realitat i ficció, àtom i univers...

I quan més hi penso, més m'adono de la meva petitesa. I penso "si n'és d'absurd preocupar-se pel que un és o deixa de ser". Quin treball més gran és aquest d'existir, quina preciosa dedicació cal només pel fet de ser. I què més dóna quina aparença tinc, si a mi aquesta breu existència ja em fa feliç.

No puc ser el que no sóc, i tampoc puc no ser el que sóc. No puc ignorar les meves limitacions i les meves virtuts. Si més no, però, vull tenir una idea de qui sóc per poder-ho ser amb coneixement i fins al final, per ser-ho del tot.

Aan de amsterdamse grachten



Durant el viatge a Amsterdam de l’estiu passat, vaig tenir ocasió d’enregistrar un particular músic de carrer (o potser hauria de dir “músic de canal”). Era una preciosa combinació de trompeta i orgue de maneta muntat en un bot de pedals que navegava pels canals de la ciutat.

No sé si ho escric com cal, però crec que em va dir que es deia Pieter. El voleu escoltar?

SHADOW

No tinc per costum "bloguejar" per la catosfera, i menys encara pels blocs de persones que es dediquen a parlar d'elles mateixes o dels seus interessos. No m'interpreteu malament: no hi tinc res en contra, però tampoc m'apassiona navegar per vides alienes de persones que no conec de res, i que es dediquen a ventilar els seus maldecaps en un bloc.

Però sí que sóc una mica tafaner, i m'agrada saber qui comenta els blocs que segueixo.

Imatge allotjada a ImageShack.us

En una d'aquestes incursions en blocs desconeguts, m'he trobat amb el de la SHADOW: Naixent cada Matí.

El que hi he llegit, m'ha disparat la el mecanisme d'ajuntar lletres...

Remor d’esquerdes al teu cor.
L’habitació fosca amaga la por
de no poder ser allò que vols.
Arrupida sota les mantes,
sents com el fred et punxa.
Mai no l’havies sentit com ara.
Les ombres et burxen
i el teu cos sagna. Ferida,
t’arrauleixes més en el dolor,
mentre la teva sang s’escampa,
penetrant per les esquerdes
fins al cor de la terra
i escampant la teva llavor,
que prenya la nuesa del món
Què duus a dintre?
Què engendra la teva llavor?

Fragments

"Ho haveu vist?" Si ara resulta que el sOnablOc gaira bé no sona...

Aquí us presento una altra de lletres a veure què us en sembla.

N'hi ha que pensen que sóc estúpida. Ho sé, i no pas perquè m'ho hagin dit a la cara. La gent se'n guarda molt de dir-te aquestes coses, quan les pensen de veritat. Jo ho sé per la manera amb què em tracten. Sincerament m'és ben igual; però jo ho sé. Ho sé perquè se'ls nota: les persones que es creuen superiors són tan previsibles; tot d'un plegat se senten atrets per mi, per la lletja del ball, venen i et donen conversa:

—Què, t'ho estàs passant bé?

Jo els faig el millor somriure del meu repertori i es dic que sí:

—I tant!

Llavors, o intenten animar-te a ballar o et conviden a una copa. Jo no necessito de ningú per ballar. La veritat és que no, no m'ho passo gens bé. N'estic fins als nassos d'aguantar tant soroll, tant de fum i tanta estupidesa. O sigui que me'n vaig. Busco l'Esther i li dic que jo guillo.

També sé que molts pensen que sóc estúpida perquè l'Esther m'ho ha dit. La mala puta! Estic segura de què ho fa per fotre'm. Es pensa que m'empasso el seu posat de bona fe:

—Jo t'ho dic perquè sàpigues que l'Enric –posem per cas-, que l’Enric és un “capullo”; què amb tu fa un paper i per darrera te la fot, el molt cabró.

Però ets tu qui no me la fotrà. Jo sé què és el que vols: Tu vols minar la meva pobre autoconfiança en, em vols sotmetre completa a tu. Em portes a les teves festes perquè et faig llàstima; sí, a tu també et faig llàstima! No et pensis que no ho sé!

Així que la trobi li dic que foto el camp. I segur que no estarà ni la meitat de fastiguejada del que els seus ulls facin creure.

—Si t'esperes una estoneta vinc amb tu.

I què més dóna una estoneta més o menys! A més, jo no vull que vingui amb mi. Jo vull marxar sola, Vull caminar una mica i refrescar-me, a veure si marxa la puta pudor de fum!

Tot plegat és una merda! Perquè m’haurà de posar cara de be degollat? Si es pensa que això m'importa va ben equivocada. Clar que jo també em poso la màscara i faig veure que em toca els collons que em posi cara de be degollat. De tot se n'ha de treure rendiment i una oportunitat de fer que l'Esther se senti culpable de tenir una actitud tant egoista no es pot deixar passar. Així que faig un posat de "no em putejis" faig mitja volta i foto el camp.

Com es fan els vinils?

Pels que hem viscut la revolució del CD i, per tant, els darrers anys del vinil a casa, i pels incondicionals d'aquest format després de l'esmentada revolució (DJs, coleccionistes, ...), aquí podeu veure un bon reportatge de com encara es fabriquen els discs de vinil.

Assaig de Haikús

Després de llegir el post de Col·lecció de moments. Carme Rosanas, m'he animat amb els Haikús. He llegit una breu referència i, tot i que en realitat, la seva elaboració hauria d'implicar una major profunditat, deteniment, observació i reflexió, aquí van els meus primers assajos, que no estan totalment desprovistos d'aquestes qualitats::


S’ha fet de nit
i els llums de la ciutat
trenquen la pau.




Son fugissera
que voles pels terrats,
tan lluny de mi.




Sec, el carrer
more sota les passes
anhelant l’aigua.




Fulls escampats
entre els llençols esperen
el teu alè.

Sons i Sentiments

Al començar el Sonografies, citava com a font d’influència les activitats a l’escola del que va ser el meu professor de ciències i ara és molt bon amic, Miquel Albert Soler (el Doctor Soler). Em fa molta il•lusió que ell mateix hagi volgut compartir una de les seves reflexions al voltant de la importància del so i de com la manca de mitjans estimulava la creativitat en aquell moment, que va ser, provablement, el meu despertar al món de l’àudio-producció.

SONS I SENTIMENTS

Diuen que la cara és el retrat de la persona i, segurament, aquesta afirmació sigui ben certa en la majoria dels casos; però el rostre, en ser una projecció externa, és més fàcilment transformable a voluntat de cadascun. La veu, en canvi, en ser una projecció d'origen intern, manifesta moltes coses al voltant de cada persona més profundes i difícils d'ocultar: és un retrat sonor sentimental, anímic i espiritual ben complet. No es veu, però se sent.

Les persones sempre hem tingut la necessitat d'expressar els nostres sentiments mitjançant el so: to de veu al parlar, una riallada, un plor, un gemec, un sospir, una crida, una salutació, un petó, un cant, aplaudir, xiular,... I quan hem hagut de menester algun estri mitjancer per comunicar el nostre sentiment a través del so, també l'hem inventat. Així es van construint els instruments musicals, les campanes, etc., que ens acompanyen en les festivitats, les celebracions, les cerimònies religioses i altres situacions en les quals, a l'igual que en els exemples citats, el sentiment hi és ben present. També la natura, ens vivent i dinàmic, és ben rica en sons variats, bells i bonics de procedències igualment diverses.

En l'àmbit de l'expressió a través del so els mitjans tècnics ens poden ajudar en l'assoliment dels nostres objectius, però la necessitat i motivació que podem arribar a sentir els éssers humans per expressar acústicament sentiments, emocions, o senzillament informacions, paisatges sonors o, fins i tot, recursos per a l'aprenentatge, és independent de la qualitat i quantitat de mitjans tècnics que disposem. Recordo, ja fa uns 22anys, quan muntava amb dos senzills cassets de gravació mono, historietes sonores amb fil argumental per a què els meus alumnes les interpretessin; en alguns moments, un dels cassets gravava en directe, mentre l'altre, reproduïa un altre ambient pregravat per tal d'aconseguir la barreja sonora en proporcions adequades quant a volums, intensitat, moment precís en l'escolta, etc. Eren historietes sense paraules, només amb els ambients sonors que acompanyaven l'argument que es volia transmetre i s'havia d'endevinar. Igualment, recordo haver preparat àudios didàctics amb paraula, música i efectes especials, de la següent manera:
  1. Feia un guió complet del que volia expressar: text íntegre, músiques de fons, efectes sonors i moment precís d'entrada, etc.
  2. Enregistrava el text oral en una cinta casset.
  3. Agafant com a pauta la primera cinta amb el text gravat, enregistrava una segona cinta amb les músiques de fons i els efectes sonors, però de manera que disminuïa el volum de gravació durant el temps en què volia la música en segon pla i la meva veu en primer pla, i al revés: augmentava el volum de gravació quan volia o la música, o els efectes en primer pla.
  4. Connectava una ràdio-casset amb doble platina a un altre aparell gravador on hi posava una tercera casset que seria la que contindria l'àudio definitiu. Per aconseguir-ho, sincronitzava les dues primeres cintes abans esmentades emprant la doble platina; una vegada estaven reproduint totes dues juntes (cosa que permetien els ràdio-cassets d'aquella època), em valia de la tecla de pausa per anar aturant la cinta amb els textos orals gravats quan la música ocupava el primer pla, o per reprendre la locució quan la música o els efectes eren en segon pla. Així, quedava gravat un àudio mesclat en la tercera cinta.

O sigui, davant la manca de taula de mescles i altres recursos, amb la voluntat, la planificació, la precisió i la imaginació, aconseguíem uns àudios ben creatius, encara que, certament, amb menys qualitat sonora.

Avui segueixo amb la mateixa motivació. Gràcies a això, entre d'altres factors, ha nascut la Didàctica Multisensorial de les Ciències. Això sí: compto amb algunes millores en els mitjans tècnics i amb l'ajuda del meu estimat amic David Ciscar que és un bon entès en el tema. La sistematització apresa a la què m'obligava la manca de mitjans, però, em segueix essent molt útil. Només enregistro sense planificar quan vull fer captació sonora aleatòria, enregistrar acústicament un segment de temps qualsevol per tal d'aconseguir sons sorpresa que podem emmagatzemar per a futures ocasions.

Finalment, vull considerar que el so no és només expressió de sentiments, sinó també suggestió de sentiments. I és que el so ens influeix. Caldrà tenir-ho en compte en seleccionar les fonts sonores de les que ens nodrim: tipus de música, ambients sonors, to en la conversa, ... Però això, de moment, només ho apunto. Podríem escriure altres reflexions al voltant d'aquest tema. Us hi animeu?

Miquel Albert Soler

I ara què faig?

perdut entre els núvols, les roques i l'aigua
De vegades em desperten amb gran xivarri, tot cridant, m’importunen en els moments més inesperats. Calleu!. Tanco la porta i prou.

Però després, quan vull escoltar-les, quan les necessito, pico a la porta i... silenci absolut. No respon ningú. Quina gran frustració! Perquè no poden quedar-se al seu lloc per servir-me a mi, per quan jo a mi em facin falta? No... a la seva!

Ai, però quins moments més vibrants quan ens posem d’acord! El món s’omple de llum, de bellesa, els objectes adquireixen noves dimensions, les persones són plenes de vida, els paisatges despleguen tot el seu encant i jo... jo hi sóc, ho veig, ho toco, ho visc...

Fins que, tipes de ser malbaratades entre els meus dits inexperts, desapareixen... es fonen... M’esgoto, em perdo. Torno a l’habitació, o a l’autobús o allà on sigui que fos abans del moment de lucidesa.

Paper Storm

Remenant les mostres de FreeSound pel primer episodi de Sonografies, vaig topar amb els enregistraments de Charel Sytze (que ja vaig posar en el aquell episodi).

L’autor va enregistrar un acostament molt particular a l’Antic Testament. Va capturar el so que es produeix al passar els fulls dels diversos llibres que el composen.

Superficialitat? Estètica? No ho sé, però com tots els registres se semblen els uns als altres, vaig trobar-me jugant a fer d’aquells malabaristes xinesos que feien rodar plats al cim de nombroses perxes, mirant que cap no deixés de rodar i caigués. Per a mi, cada mostra era un plat sobre el seu pal, jo només els feia girar tocant el play, fins aconseguir una massa de so deforme, inusual, desconeguda.

Seria extraordinari poder interpretar aquest Paper Storm en directe, no amb un ordinador, no (el meu no suporta reproduir 39 arxius d’àudio a l’hora), sinó amb bíblies de veritat, i 39 intèrprets.

Canvi de rumb


El sOnablOc experimenta un moment de crisi; no pas de crisi creativa, ans ben al contrari, de crisi d’identitat. En aquest món rodó, costa saber cap on vas, i a la que et despistes et trobes caminant en direcció a enlloc.

Fora de consideracions, que no sé si tenen gaire valor, he decidit d’afinar una mica el rumb d’aquest bloc.

Fins ara, això pretenia ser un bloc d’opinió en l’àmbit del disseny de so i la música. Un bloc que, a pesar de ser personal, guardava certa distància.

Els darrers esdeveniments (sona molt bé, tot i que en realitat tampoc no ha passat gran cosa) m’han fet replantejar l’objectiu d’aquest dietari. Quan dic esdeveniments, em refereixo a la creació de Sonografies, el webcast, i tot el que he experimentat des d’aleshores.

Aquesta experiència bloco-webcastaire té un punt en comú: el so (obvi); i també té una força que ni jo mateix conec, una font que no sap per on rajar i comença a obrir reguerols entre les pedres.

Es tracta doncs, d’unificar els corrents i dur-los tots cap un mateix objectiu: obrir una porta a l’art sonor.

Sonografies, continuarà, de moment, essent el webcast que és ara; mentre que sOnablOc es transforma en el dietari personal d’un creador inquiet. Això significa, que a més dels articles que publicava fins ara (d’opinió) també hi trobareu emanacions sinàptiques no necessàriament connectades amb la totalitat, consideracions sobre el procés d’elaboració de Sonografies... en fi, de forma clara i breu: tot el que em passi pel cap.

Aquest to necessita també, d’un canvi de llums, un tant més íntim, un poc més informal. Què us sembla així?