"Rosso come il cielo"

Estic fent els possibles per veure un film molt especial.

“Rosso come il cielo” està basada en la història real de Mirco Mencacci, un editor de so per al cinema de renom mundial. Explica com, en perdre la visió totalment degut a un accident, en Mirco descobreix tot un nou món amb una gravadora i tallant i enganxant fragments de cinta.

No tinc ni idea del desenvolupament de l’argument. Desitjo de debò que no recorri als efectes lacrimògens, massa fàcils, i que explori la descoberta del món sonor. Però sovint crear-se expectatives sol conduir a la decepció.

Practicarem l’italià.

Mirco Mencacci nascut a la Toscana, es quedà cec als 4 anys i es trasllada a una escola d’educació especial a Gènova, on descobreix la seva passió per la música i el so.

La seva passió l’ha dut a ser un dels muntadors de so més sol·licitats a Itàlia. Ha treballat amb Ferzan Ozpetek (Le fate ignoranti, La finestra di fronte), Marco Tullio Giordana (La meglio gioventù) i també, com a supervisor del disseny sonor de Notte prima degli esami de Fausto Brizzi.

David Ciscar @ village nomade radio

"village nomade radio" ha emès durant els 214 dies del laboratori de village nomade, a trvés d'intrnet i FM, a més d'algunes col·laboracins d'emissores públiques europees.

Es tracta d'un projecte que ha durat 7 mesos, situat a La Corbière (Suïssa), l'objectiu del qual ha estat la creació d’obres amb sons que hagin estat dissenyats sense la intenció de distingir-se els uns dels altres, sons que destaquen els moments, sempre canviants, que componen les nostres realitats col·lectives.

Cada dia s’ha emès una peça diferent, una “finestra” oberta a una vida i un so diferent del nostre.

La finestra del dia 27 de novembre va ser la meva col·laboració (Esfera Segur 1x0,25).

Si voleu descobrir més coses d’aquest projecte ple de submissions impressionants:
http://www.jourparjour.net/

Esfera Segur 1x0,25

Com canvia el silenci al llarg d’un dia?

Sovint he quedat atrapat en l’observació del silenci. Quina paradoxa la d’aquest fenomen que, en quant es converteix en protagonista, deixa d’existir.

Quan algú calla, hi ha silenci, però també pot haver-n’hi quan parla en un auditori on són els oients els que callen.

Quan s’apaga un motor, hi ha silenci. Quan ha passat un tren, es fa el silenci. Quan apagues la tele, hi ha silenci. Però tots aquests silencis no són absoluts. En els silencis nous, sempre hi ha alguna cosa que abans no senties; sempre s’afina una mica més l’oïda i es pot sentir de més lluny, amb més delicadesa, sempre hi ha alguna cosa per escoltar.

El silenci no existeix? Fins i tot, en un entorn aïllat on no hi hagi res per sentir, escoltarem els sons del nostre propi cos.

M’agradaven els “concerts per apagar” del TRES, on practicava aquesta cerca del silenci, aquesta exploració del que se sent quan hi ha silenci.

Fascinat pels silencis, he volgut plasmar la meva observació de les variacions del so ambiental en un indret determinat al llarg d’un dia sencer.

Al pensar sobre aquesta composició, la primera idea era enregistrar el primer minut de cada hora al llarg de tot un dia. Aquesta hagués estat la proposta més científica per la observació que plantejo. M’he trobat amb tres raons, però, que m’han fet canviar el disseny:
  • El primer era un de pràctic. Jo volia escoltar, a l’hora que enregistrava, cadascun dels moments escollits. Com que no estava sol, que em trobava amb la família, i a més, no volia passar-me 24 hores sense dormir, els enregistraments han estat presos en dies diferents, això sí, corresponen a cada hora, tot i que no coincideixen sempre amb el primer minut, peròp sí amb els cinc o deu primers.
  • El segon motiu per canviar el disseny, ha estat un d’estètic.Hagués pogut empalmar un enregistrament rera l’altre, però els lals que en resultaven em feien mal a l’orella. Per aquesta raó, vaig assejar de fondre cada minut amb el següent. Afortunadament, els enregistraments mai no eren d’un sol minut, sinó que tots ells duraven de 2 a 4 minuts. Per això, a l’hora de la mescla, podia escollir quina era la finestra de temps d’un minut de durada que representava a cada hora.Per aicò, en alguns moments he pogut escollir que se sentís el camió de les escombraries, el tren turístic, el bebè que plora, el senyor que camina pel caminet de peres... Però també he pogut eliminar sorolls desagradables, interrupcions inoportunes, sons massa repetitius. L’obra no resulta tan aleatòria, però no per això perd el seu sentit.
  • El tercer motiu correspon a una exigència a l’hora de presentar el treball per una experièncias radiofònica i afecta, només, a la versió que podeu sentir des d’aquest post. El plantejament original d’exposar de manera seriada 24 minuts, un de cada hora, ha estat reduït a 15 segons de cada hora, per poder fer una obra que no durés més de 7 minuts. Aquesta era l’exigència de Radio Village Nomade. El resultat és una mica frustrant per a mi, acostumat a escoltar la peça en el seu format original,pausada, calmada, amb temps suficient per acostumar-te a cada moment, per escoltar què és el que hi està passant. En aquesta versió reduïda, no tens temps de situar-te, que ja estàs canviant de moment. Però bé, en definitiva, et permet fer-te una idea global dels canvis que succeeixen en un punt al llarg d’un dia.
Aquí podeu escoltar el resultat de la composició. Ben aviat penjaré la versió de 24 minuts.



El so del vi

Fa un temps, la meva safata de notícies va inundar-se amb informació de la campanya endegada pel Consell Regulador de la DOC Rioja.

A través del web http://www.riojapasion.com/ demanaven, als qui volguessin participar, clips de vídeo on s’experimentés amb el so del vi.

Agafa una copa de Rioja, mulla-hi el dit i frega suaument el canto. Aquest és el so del vi?

Molta gent va respondre a la invitació, i amb una selecció de sons i imatges dels participants han fet el nou espot.

Qui no ha provat mai de fer sonar una copa? És una gran idea, associar una gran marca clàssica (pel que fa al vi) amb aquesta acció de diversió, de “creativitat”, de sensibilitat, amb aquest so delicat, cristal·lí, sobre tot, quan l’objectiu de la campanya és arribar al públic jove i el consum responsable de vi.

Qualsevol iniciativa que faci parar més atenció al so em sembla interessant. De totes maneres, en l’espot final, tinc la impressió que no tots els sons provenen d’enregistraments dels concursants. És només una impressió, repeteixo, que no cap fonament sòlid, però que em fa sentir lleugerament “estafat”. El disseny de so és poc delicat, poc cuidat. Un exemple d'això és el so tan irreal de la gota.

Salut!

Crash, boom, bang...

El text dels còmics és un dels més sonors entre les diferents formes d’explicar històries sobre paper.

La proposta d’avui ve inspirada per una notícia: la publicació d’un diccionari d’onomatopeies (veure notícia d'El País).

Interessat pel paper del so a la literatura, m’ha fascinat la publicació d’un diccionari dedicat exhaustivament a les expressions fonosimbòliques del còmic. Aquesta obra és un homenatge al còmic a través d’aquest recurs literari que ha esdevingut característic dels “tebeos”.

A través de la història, s’ha passat d’un simple ús com a “efecte sonor”, a la integració de l’expressió sonora o d’una acció a la mateixa vinyeta, explorant l’estètica de les grafies.

Seria interessant acompanyar aquest diccionari amb representacions sonores de les onomatopeies. Quin plaer deu ser crear sons per a jocs o dibuixos animats.

Hi tindrà alguna relació el fet que el manga sigui originari del Japó, i que la llengua japonesa sigui una de les que tenen més onomatopeies? Segons la Wikipedia, existeixen al voltant de disset onomatopeies per descriure les diferents maneres de caminar.

Trobar-se en el reflex

Sota aquesta necessitat d’exterioritzar-me, de transmetre els pensaments, d’arribar més enllà dels límits del meu cos, hi ha una buidor extensa de terra fosca, assedegada i mancada de llavor.

El desig de conèixer altres moments creatius, aquesta obsessió per tafanejar en el taller dels artistes, m’ha dut, de la ma de la ignorància, a dubtar de la meva capacitat creadora, enganyat per aquest esbós de copista que es dibuixa a la meva ment.

Però hi ha en mi una persistència que m’estranya; un corrent subterrani que cerca una via a l’exterior; magma indefinit i sense forma, que sobreïx, caòtic, pel camí més curt, sense temps per madurar, com una ejaculació precoç.

Potser aquests intents de copiar, d’emular els artistes, no siguin tan deshonrosos com jo imaginava, ans al contrari, i aquesta és la meva descoberta recent, potser es tracti de trobar-se un mateix en el reflex dels altres; d’emprovar-me vestits per trobar el conjunt que més m’escau. Potser és l’intent de plantar llavors en aquesta gran extensió de terra buida, verge, que no erma, per fer-les germinar i que creixi la vegetació exuberant, vida que decori el meu jardí, el meu espai íntim i privat, només meu. Vida que sigui el centre d’aquest lloc que em pertany i que comparteixo.

Sopar amb espectacle

Hi ha sensacions que et queden gravades ja com un desig.

La nit de dissabte improvisem. Un sopar exòtic amb sabor mediterrani. Un àpat d’entrada suau (humus, tabboulet, zubadi...) i rematat amb la potència de la mel, els cereals i els fruits secs de la rebosteria àrab, tot passant per plats com el kebbe o el falafel.

Un bon sopar és una experiència multisensorial, com recomana el Dr. Soler (a la seva Didàctica Multisensorial de les Ciències); no importa només que les receptes estiguin preparades amb bons ingredients i que els plats estiguin ben presentats, també incumbeix la magnífica decoració del local, la selecció musical, la veu suau i dolça de l'Abid... Si a més, arrodoneixes la vetllada amb un bon te aspre amb unes gotes de licor i una xixa aromàtica, el plaer és complet. Però si, a més a més, pots gaudir de la Gisela fent la dansa del ventre en format close up, l’experiència ja és addictiva.



PS.-
He sabut més coses de la Zaynab i en Hassan:

Sàtira a Hassan, anomenat “el Pardalet”

Si m’haguessin dit, ara fa un any,
que aquell tòtil d’esclau geperut
seria capaç de robar-te
el poc enteniment que et queda,
Hassan meu, m’hagués deixada penjar
de l’arbre més alt de la medina-

Sabia que eres una mica cec
i que en assumptes d’amor patinaves
tothora més del compte,
però no fins a l’extrem de confondre
un jardí ple d’almesc i fruita tendra
amb aquest bassalet de podridura.

No em queixo de la tria
sinó del temps perdut.

Remena, doncs, el teu culet d’anguila,
castíssim maricó,
i busca el niu novell que t’arreplegui
l’escarransit pardal
que t’ha donat natura.


Bufff!!!

El doblatge

El passat dimarts dia 4 de novembre, ens deixava una de les veus importants del doblatge a Catalunya (i també a Espanya, és clar). Ernest Aura, que recordareu segur pels doblatges d’Arnold Schwarzenegger o Tommy Lee Jones, era una de les veus amb més personalitat del repertori de l’escola de doblatge de Barcelona. Amb un to greu, de ferro forjat, atorgava poder i potència als personatges que interpretava.

Cercant algun arxiu de so per il·lustrar la fabulosa veu de l’Ernest Aura, he ensopegat amb una pàgina que m’ha tingut atrapat una bona estona, navegant entre els noms, les veus i les pel·lícules del doblatge en català.


Ernest Aura com a Stewart Granger a «Les mines del rei Salomó (1950)»


Ernest Aura com a Martin Landau a «Entre dues dones»

ElDoblatge.com (que té la seva germana gran, castellana, eldoblaje.com), és un lloc on es reuneixen les principals veus de l’art del doblatge de Catalunya.

Malgrat que m’hagués agradat viure en un país on fos costum veure les pel·lícules en versió original, per així poder apreciar millor les qualitats dels actors, que la majoria dels meus veïns només pot jutjar per com es mouen o per l’expressió de la cara, però no per com declamen; malgrat, dic, que m’hagués agradat néixer en un país on no es doblessin les pel·lícules, sóc un gran fan dels actors de doblatge (una de les mil professions que m’hagués agradat fer i no he fet) i un defensor del doblatge en català; per això he gaudit com un nen amb sabates noves tafanejant pel web dl’eldoblatge.org.

És just que se’ls anomeni actors de doblatge perquè tenen la responsabilitat de reinterpretar els papers de cada personatge. A més, tenen la dificultat afegida, en comparació als actors originals, que han d’acomodar la personalitat al que ha marcat un altre actor, cenyint-se, a més, a les paraules imposades per la traducció i la sincronització (trobades amb més o menys encert).

Tot i que penso que per a nosaltres és una gran mancança no saber quina veu té en Schwarzenegger (i no ho dic perquè valgui més la pena, sinó perquè les nostres crítiques coixegen pel que fa a la veu, la dicció, l’entonació...), m’alegro d’estar en el país on el doblatge és de més bona qualitat.

De sexe i diners

Advertiment al mansuet
Zaynab bint Yusuf (994 - c. 1072)

Perquè insisteixes tant en els dòcils preàmbuls de l’amor?
Perquè aquesta mania teva d’allargar l’ofici?
Sembles una mansa ovella perduda sota l’encís del pasturatge.
D’ovelles, però, no ho oblidis, Hassan meu, el mercat n’és ple,
i només em cal l’esquellot d’uns quants dirhams per emportar-me-les a casa.

M'hagués agradat conèixer la Zaynab. Tot i que per la manera que té de parlar de'n Hassan, devia ser una dona de les que impressionen.

Sempre m'he sentit indirectament pressionat per l'acusació generalitzada d'anar massa "per feina" que es fa als homes. A la Zaynab sembla que li passava el cas oposat. Crec que és famosa l'efervescència sexual dels sarraïns de l'època, però aquesta ànsia... m'ha deixat una mica bocabadat.

Sortint-me per la tangent, he quedat atrapat en un altre pensament. Com devien sonar els dirhams de l'època?

Les monedes tenen un so particular quan es freguen les unes amb les altres, quan es colpegen entre elles o amb el taulell de la botiga. L'aliatge de què està feta cadascuna li dóna un so, uns harmònics que la diferencia de les altres. Conec algunes persones capaces de reconèixer el valor de les monedes pel so que fan en caure a terra.

Així sona el grapat d'euros (què lleig, per cert, el nom de la nostra moneda) que duc a la butxaca, però com devien sonar els dirhams al segle XI al califat de Larida?

"Acústica Web"

Si veiessiu el meu panell del Blogger, allà on surten tots els missatges, està ple d’esborranys; idees més o menys desenvolupades de post que de vegades crec que no els publicaré mai. Aquest és el cas del post que avui, per fi, ha assolit la maduresa per sortir a la llum.

Cercant informació per internet per preparar una sèrie de posts relacionats amb els aspectes bàsics del so, vaig localitzar un document molt ben treballat que reuneix informació clara i concisa sobre el tema.

El lloc d’on prové el document, Acústica Web, és molt interessant, tot i que en alguns aspectes massa tècnic per a la meva ignorància. Però per als qui no estigueu interessats directament en l’acústica, no deixeu de visitar la secció de vídeos.

Segueixo de prop el blog, amb articles curts i molt interessants. La majoria dels documents de l’apartat d’Articles, tracten més en profunditat aspectes tècnics de l'acústica. Valen també la pena la secció del Diccionari i els enllaços i webs educatives, d’on he importat algun que altre blog al meu feed reader.

Gràcies al David pel gran treball en reunir i elaborar aquesta informació.

Webgames musicals

Fa un temps llegia una notícia sobre un joc experimental, que aprofitava algunes característiques de la música per generar un senzill, però adictiu joc de plataformes. Era el Music in Motion.

Avuí, però, n'he descobert un altre que també és prou interessant. En sí el joc és molt senzill. Els que tingueu una mica de traça segur que fareu puntuacions ben elevades en un no-res. Però el que m'interessa no és la mecànica del joc, sinó la música. En aquest webgame la música també està lligada amb l'aspecte visual -ben senzill, també-, però la gràcia és que, al contrari que la majoria de jocs, la música consisteix en una relaxant peça interpretada en un piano.

Probeu a jugar-hi! Segur que us agradarà!

Potser, i això no és nou, els videojocs no sempre han de ser de lluita, donar cops, matar enemics, córrer... tot animat amb música estrident i enervant.

Agafa les figures.
Les grogues són bones.
Les vermelles, dolentes.
Les lila et duran sort.

Un cafè?

En les qüestions de menjar i beure, crec que no sóc una persona gaire exigent. M'estimo més l'Estrella o la Heineken, pel que fa a cervesa; per a la llet prefereixo el Nesquik, malgrat que li digui Cola-Cao; el fuet, m'estimo més que sigui Ausa i, si pot ser, la llet fresca ha de ser Letona.

Déu no m'ha dotat d'un gran nas (i no parlo de la mida) i ja sabeu que això també afecta la capacitat de degustar. Distingeixo el vi de la Coca-Cola, i l'ou de la castanya, però més enllà de dir si un vi és més o menys aspre, o si un cafè és més o menys fort, estic ben lluny de les creatives descripcions que els degustadors fan dels vins, els cafès, les xocolates o les aigües.

Tot i amb això, si hi ha una cosa que el meu cos necessita és un "bon" cafè, fort i intens, ni fred ni massa calent. Per poder gaudir d'aquest petit plaer, vam comprar una DEMOKA que mol el cafè al instant i et prepara una deliciosa infusió de cafè torrat, amb la seva escuma saborosa i l'olor, tan tonificant de bon matí.   Fa dos mesos, després del trasllat, es va espatllar, i fins fa ben poquet no he pogut tornar a gaudir d'aquest petit plaer. Per això vull convidar-vos a una tassa de cafè recent fet. Us ve de gust?



(dedicat a l'Augusto)

Experiència cabaretera

No us fascina la ràdio? A mi, des de sempre m’ha atret. Ja sent un pre-adolescent jugava amb el Xavi, el meu germà, a fer ràdio amb un petit estri de fabricació casolana, que emetia per la fm en un radi de 10m. “Ràdio Paral·lel, al seu servei!”. Fins i tot havíem fet una sintonia amb un tros d’orgue que vivia a casa nostra (un Lowrey).

Anar a la ràdio és, d'alguna manera, l’activitat contraria a la meva experiència del “field recording”. Sempre he pensat en l’enregistrament de camp com una manera de tancar els ulls per restar més atent a allò que sona al nostre entorn i que, amb el bombardeig d’imatges no sentim. Anar a un estudi de ràdio és ficar-se a l’estudi del mag; descobrir els fils que maneguen aquest món d’il·lusió; obrir els ulls a allò que (en la ràdio tradicional) escoltes sense veure.

La nit afegeix al cocktail un toc d’informalitat, d’intimitat; això juntament amb la pluja suau fa de la cita un moment especial. Quin moment pot haver millor que aquest per parlar del que t’agrada amb una persona receptiva i intel·ligent?

Després d’aquesta tonificant experiència (tonificant, sobretot pels meus abdominals, que han patit d’agulletes després de tant riure descobrint “la nova premsa rosa”) concloc que em cal finalitzar els projectes encetats per poder-los publicar, ni que sigui a través de myspace. Concloc, també, que vull reprendre el Sonografies malgrat els impediments legals, o aprofitant-los. Concloc, en darrer terme, que em cal continuar treballant en l’aspecte creatiu de la fonografia.

Gràcies a la Txell, l’Albert, la Mireia, la Montse, la Júlia i el Josep Maria per l’interès i la creativitat que posen en el Cabaret. Gràcies també, als qui han fet possible aquesta experiència.


Cabaret Elèctric

Aquesta nit seré al Cabaret Elèctric, un programa d'iCat FM que presenta la Txell Bonet (de dilluns a divendres, de 10 a 12 de la nit).

Avui en dia, costa ser fidel a un programa. Internet ho posa més fàcil, amb el podcasting; però també més difícil perquè t'obre tot un món d'emissions d'aquí i d'altres països entre les quals triar. Tot i amb això, haig de reconèixer que iCat és, potser, la meva favorita (el Cabaret, el Delicatessen...)

Us espero!

Santa paciència!

Santa paciència!

Molta paciència és el que cal, quan fas enregistraments de camp, sí!

Hi ha sons que només passen una vegada, per als quals cal estar preparat. Només tindràs una oportunitat de capturar-los. Quan els tens, encara que la presa no sigui la millor, el somriure de satisfacció no te’l pot robar ningú.

En altres casos, els sons es repeteixen, i és per això que et sents temptat de fer proves fins que trobes el millor resultat. Ara bufa l’aire, ara se sent la interferència d’un mòbil, ara algú parla... Sempre passa alguna cosa que t’espatlla el teu favulós enregistrament.

Aquest darrer cas és el que he patit en la meva cerca dels sons particulars del metro de Barcelona:

El meu desig era enregistrar el cicle complet del canvi d’agulla del final de la L2 a Paral•lel. És un d’aquests petits secrets que guarda el metro per als qui ens agrada escoltar. Un so mecànic prou audible, però tan curt que passa desapercebut a la majoria de les persones que diàriament passen per l’estació de Paral•lel (és clar que, segurament tampoc els semblaria res remarcable).

Fa uns dies vaig quedar-me, després de les 10 de la nit, quan la circulació de trens i gent baixa prou com per aconseguir un bon enregistrament. Quina alegria! Un 9000 entra a l’estació, els pocs viatgers baixen del tren i aquest, després de fer sonar el senyal acústic, enfila cap el túnel per fer el canvi de sentit. Canvia de via i uns segons abans del meu esperat so del canvi d’agulla, dos treballadors del metro s’acosten per vetllar per la meva seguretat.



Què podia dir, quan el proper tren trigava 6 minuts?

Foto de la cua de maniobres de la línia 2 a Paral·lel (amb un 3000, suposo), de Bernat Borràs a http://www.trenscat.com/

El cor de la ciutat

Caminant per Barcelona, de vegades descobreixes sons nous. De fet, sovint són coneguts, però en aquest moment t’adones que tenen més significat que el simple i molest soroll.

Fa poc vaig sentir bategar la ciutat. Era un batec real, amb un pols malaltís, taquicàrdic. Barcelona té molts cors que bateguen a l’hora sense sincronia, accelerats, descompassats, però se senten ben forts, els seus batecs, en un dels llocs més freds, on mai ningú no s’aturaria a escoltar; en el racó que dóna aixopluc als sense-sostre.

Aquest batec aviat desapareixerà sota una agosarada i necessària reforma urbanística; llavors, enregistraments com aquests seran testimonis dels batecs del “cor de la ciutat”.


Ver mapa más grande


Paraules

(editat)
El so és el bastó de cec del sentit
- Octavio Paz -


Les paraules sonen. Sonen i les imaginem amb formes i colors. Les paraules perden el sentit i jo també.

Ara ja no em passa tant, però de vegades una paraula, "barcelona" per exemple, s'encalla i comença a donar voltes pel cap sense sentit. Barcelona és com una bossa; com una bossa de ma. No la bossa de paper amb nanses de l'anunci sinó una bossa de dona bén carregada. Però això no vol dir res, no significa que a Barcelona hi hagi moltes coses, que Barcelona sigui una bossa de ma... La paraula "barcelona" ha pres aquesta forma.

Les paraules, o potser els sons de les paraules, tenen colors. Els números tenen colors. Les paraules canten cançons i jo les admiro... les allivero de la semàntica i llavors són un instrument per tocar.

Moment nostàlgic

De vegades, sobre tot quan parles amb amics que fa temps que no veus, et sobrevenen moments de record. Podria quedar-me pensant i repensant les històries, donant voltes a un argument que ja no desperta passions; estudiant els detalls per aprendre -suposadament- i imaginar com hauria pogut anar millor. Podria fer-ho, però em deixaria caure en un pou laberíntic i sense fons que no condueix enlloc.

Són macos els records. És divertit sentir-se, al cap de 12 anys; sentir els fruits d'una nit sencera d'experimentar amb un "quatre pistes" de cinta de casset, una guitarra i un micròfon, i, també, molta inquietud.

Potser no és una gran cançó, encara que a mi m’ho sembla, però n'hi ha per estar-ne orgullós. Quan l’escolto, procuro amagar la vergonya per no saber cantar (cosa que llavors no sabia que no sabia), per l’anglès del Poble Sec...

Gràcies al Sergi (el que tocava la guitarra) per haver-me-la fet desenterrar.

PD. La lletra

You've been trying to lead my dreams
through your narrow mind, for so long.
But I never gonna give in
while I'm steel alive in your lands, my lord.

Oh, please, tell me where my life is.
Why can't it be mine if I wish.
I need to make up my mind, shattered by your whims.

When the light turns off in my eyes,
I won't be able to paint
smiles for all that faces around me.
When the light turns off in my restless eyes.

Lord don't tell me when my life ends.
Please, just let me live it my way.
I don't wanna be like a leave swayed by the wind,
I would rather leave my branch and learn to fly.

Moon reflections on the sea,
wide open snow fields around me,
giant waves that crash at my feet,
you shouldn't take away all these things from me.

Oh, please, tell me where my life is.
...

When the winter takes my heart,
all those good thing for which I fought,
they will fade away after sometime,
just like teardrops vanish in the rain.

Lord don't tell me when my life ends.
...

Més Mario

Ep! Un moment... Aquí teniu un bocinet de Generació Digital del dissabte passat (onze d'octubre) a Catalunya Ràdio, on surt la versió del Super Mario Bros.

"Memory serves"

Bufa setembre
i no ets al meu costat.
Sento les meves passes.
Torno sol a casa.


Ets la meva il·lusió,
alegria,
fantasia,
miratge, que miro i no veig,
però sento.

Sento molt que no siguis a prop,
tan real com et desitjo,
tan fantàstica com ets.
I aquest somni d’ulls amorosos,
de somriure tendre,
m’acompanya mentre es fa de nit.

Tinc la certesa absurda que un dia et coneixeré.
Seràs tan certa, tan real,
com aquesta olor de flor de taronger que ara respiro.

M’ha enxampat el fred en màniga curta.
I jo miro de guardar-te aquí, al mig,
petita,
al racó més íntim dels meus desitjos.
Et sé meva sense saber el teu nom,
I et busco en el somriure de cada cara bonica.

Arribo a casa, i et deso, sense fressa.
Ets el meu secret.

Pròxima estació... (II)

Seguim amb el tema "metro". Ja fa temps que no viatjo en els trens de la L4. Abans de canviar de casa, ja havien començat a desaparèixer els antics i sorollosos trens de la sèria 1100 (que ja només quedaven a la línia groga).

Perquè la línia groga sembla la més deixada de totes? Pels barris per on passa? per la gent que la fa servir?

Aquest any 2008, aquests metros, que porten més de 30 anys i algunes remodelacions, seran història. Aquí deixo un dels meus records sonors, enregistrat el mes de febrer d’aquest mateix any.

Pròxima estació...

L’Augusto Casanovas, publicava fa uns mesos, un post que m’ha arribat al cor. Sóc un enamorat dels trens, i en especial del metro de Barcelona (sense fanatisme, d’acord?). Tant és així que ja fa uns mesos vaig començar a fer una sèrie d'enregistraments de sons peculiars: escales automàtiques que grinyolen, motors mal ajustats dels sistemes de ventilació, monitors que produeixen freqüències estridents, corrents d’aigua subterrània... però això ho deixem per més endavant; el metro és ple de sorpreses.

Llegint aquest missatge he recordat un so que guardo al meu arxiu i que fa molt poquet ja s’ha convertit en història. Es tracta d’un trajecte de la línia 3 del metro, on se sent l’avís de la “pròxima estació”.

Fa ben poc han canviat totes les locucions, i ara ja m’escolto això amb enyorança.

Identitat sonora (introducció)

Començo, amb aquest post, a desplegar una nova àrea que entra també dins dels meus interessos pel que fa als usos del so. Es tracta d'un text molt general, però que ha de precedir una sèrie de comentaris / crítiques que he anat acumulant, i que continuo elaborant.

Un dels usos que avui es dóna al so, en un sentit ampli, és el de representar una marca. S’utilitzen cançons, melodies, efectes sonors, sons reals o veus, identificant-los amb companyies, productes o serveis. L’objectiu és el que es coneix amb l’anglicisme “branding”, que ve a significar crear marca.

Crear marca implica més estratègies que fer un logotip i col·locar un producte o un servei en el mercat. Quan fem “branding”, expandim la presència d’una marca perquè pugui ser reconeguda i cercada pels consumidors. A més d’un logo i un lloc a la prestatgeria, les estratègies de “branding” s’ocupen de què la marca sigui percebuda adequadament pel públic objectiu, implicant-hi els processos de producció o la qualitat del servei o el producte identificat amb la marca.

Amb la constant evolució de la tecnologia i els mitjans, les persones estem constantment assaltats per estímuls que reclamen la nostra atenció. Tot i que els estímuls visuals són els més reeixits, els darrers anys s’han dut a terme nombrosos estudis que avaluen el paper que juguen els estímuls sonors en la identificació amb les marques. El so és una bona eina per cridar records en el nostre cervell.

Els logos sonors són molt poderosos. De vegades, però, per a representar una marca no cal una melodia o efecte sonor creat espressament, n'hi ha prou amb un so característic del producte o el servei, que tots identifiquem. Segur que reconeixereu aquests. Hi ha tres logos sonors i dos sons característics. Us proposo d'endevinar a quines companyies representen.






Però la identitat sonora pot anar molt més enllà dels audio-logos. La imatge corporativa d’una companya, pot sumar a un logo sònic, un determinat timbre de veu o un estil de parlar. El logo sonor pot convertir-se en una música corporativa per al telèfon, que sumada a la veu pot donar missatges als clients. La banda sonora per un anunci de ràdio o TV, pot basar-se en el mateix leitmotiv del logo, prenent un aire més actual; a l’hora, podem aprofitar el timbre o estil de veu corporativa per cohesionar la imatge sonora.

El so, amb tot aquest ventall de possibilitats, esdevé una part indispensable de la imatge corporativa i per això, cal conjugar les expressions sonores amb els valors de la marca i utilitzar-les de forma consistent i en els llocs adients.

Correcció a "MUTO"

Fa tres dies publicava aquest post, amb un error: no es podia veure el vídeo. El problema ja està solucionat.

Un minut d'una hora

Avui vull regalar-vos un minut del meu temps. Em sobra, però no és per això que us el regalo, sinó perquè vull compartir aquesta brevíssima estona de pau, calma i tranquil·litat.

Fa dies que algunes qüestions sobre el temps em porten de cap. En primer lloc, em pregunto perquè del cercle sobre el qual giren les busques dels rellotges en diuen esfera? Quin enigma més estrany aquest. Les esferes són cossos tridimensionals, mentre que els cercles només tenen dues dimensions. Per representar les hores n’hi ha prou amb dues dimensions, oi? Llavors, què amaga la dimensió oculta dels rellotges?

Les hores, no les de la Virginia Wolf, que recordo amb tanta pesantor, si no les del dia, bé, el dia i la nit, aclareixo, les hores, tal com nosaltres les entenem, em fan certa por, desconfiança, respecte. Les hores de l’esfera del rellotge tenen una doble personalitat que em neguiteja i és per això que, quan vull descansar, opto pels rellotges digitals, amb els seus números fets de palets, com un senzill tangram. Perquè els rellotges tenen dotze hores, si el dia en té vint-i-quatre? Quina gasiveria la dels rellotgers o qui fos que va tenir aquesta idea tan estalviadora!

Posem, per exemple, les set. Ep, que aquí hi ha una altra incongruència que també em fa feredat: les (plural) set són una (singular) hora; m’esgarrifa la manca de concordança en el nombre. Tornem-hi: les set, poden ser una hora d’alegria, o una hora de contrarietat. Cada dia em llevo a les set, i faig la pausa a les set. Tenen el mateix nom, però no són la mateixa cosa. Totes dues tenen els seus quarts, els seus minuts, es veuen igual, però una és al matí, quan haig d’enfrontar-me al despertador i l’altra és a la tarda, quan arriba l’esperada i curtíssima pausa de vint minuts. En altres casos, com les dues o les quatre, no sol preocupar-me. A les quatre de la matinada, jo dormo, per tant només em calen les quatre de la tarda. Això, per cert, em porta a un altre punt de la meva reflexió sobre els rellotges.

Amb tants anys d’història i de contar segons, minuts i hores, com pot ser que la màxima innovació del disseny de rellotges (o si més no, l'única que a perdurat) hagi estat fer una esfera quadrada (quina esgarrifança). L’únic que jo sé que s’ha acostat una mica al meu pensament és en Dalí, a qui no comprenc i que em resulta una mica desagradable. Perquè no fan rellotges on només hi surtin les hores que ens interessen? Perquè volem a l’esfera les set o vuit hores que ens passem dormint cada nit? I encara podem anar més enllà: perquè no donem més espai a les hores que més ens agraden i reduïm a un puntet les que més ens molesten? D’aquesta manera els rendiríem l’homenatge que mereixen. No tenim les fotos dels éssers que més ens estimem a prop? O potser millor, o més pràctic, seria fer-ho a la inversa: fem més grans les hores d’avorriment, perquè en aquestes ens mirem el rellotge amb més freqüència i ens cal distingir bé el transcurs del temps; és una qüestió d’utilitat. De l’altra banda, les hores que més gaudim i ens passen volant, són en les que menys atenció dediquem a les agulles del temps. Deformem l’esfera (cercle) clàssica i obsoleta en una forma abstracta que representi molt millor el nostre temps.

Teniu alguna proposta? 

Jo fa temps que vaig alliberar-me de la manilla. Fa anys que, tan envoltats de recordatoris temporals com estem (la ràdio, la tele, l’ordinador, el mòbil, la llum del dia, els costums dels veïns, les necessitats biològiques, el carter que pica al porter automàtic, ...), vaig decidir de no tornar a dur rellotge al canell.

FAMA per sopar

Abans de baixar les escombraries hem anat a veure FAMA. M’hagués estimat més un sopar a l’Elx, per aquest preu. Massa veus d’acadèmia i poca personalitat, personatges no gaire creïbles, els dels estudiants. Les cançons... crec que no en recordo cap a hores d’ara. Ah, sí, aquella que deia “Fame, I’m gonna live forever...”. Una bona orquestra menyspreada per la versió final enllaunada de Fame. Ho sento, ja sé que em repeteixo, però jo em distrec molt amb les incoherències històriques. Voleu dir que al 1980 ja existia el hip hop protesta i el beat voxing? I els e-mails? Sort que a la sortida m’esperava la limusina!

"MUTO"

Una història paranoica que se’n surt dels límits. Animació en blanc i negre sobre color, amb molts pots de pintura i un tip d’embrutar per tot arreu. Quina feinada!

Mutacions, reproduccions, transformacions, metamorfosis, ... són recursos molt explotats en animació, i no trobo que aquest curt expliqui res gaire nou. Autofàgia, autolesions, insectes, esquelets, criatures biològicament inestables surten de la ment del creador de la història en un procés constant de canvi que culmina en l’autoextinció. “Quin esforç tan gran el de la natura, tot per no res”, sembla que digui. De totes maneres, la forma en què està fet és més que interessant.

La banda sonora, està a l’alçada dels mitjans tècnics del film, però pel meu gust, es fa un ús massa recurrent dels samplings, quan s’hauria pogut aportar més riquesa encara, amb l'ús de més sons reals. La música és mínima i s'associa als moments de transformació. Els efectes no acaben de sincronitzar-se però estan ben trobats. Un bon resultat, però que no aporta idees noves.


MUTO a wall-painted animation by BLU from blu on Vimeo.

El jardiner

Hi ha dies que sembla que l’electrònica vulgui revoltar-se: la cafetera diu que no he tret el marro, la impressora no vol despertar-se i la Konnekt Live està una mica atabalada (no m’havia fixat que les tres són femenines). Estan podant el jardí de baix. L’olor, amb aquest gris de cel em retorna a Sankt Augustin, a casa de Herr Pott, i les tardes de passejades adolescents pel bosc. Com pot ser que un perfum tan deliciós vagi acompanyat d’un so tan poc delicat?

De Caixa de sabates

L'acordionista

Perquè els acordionistes del metro sempre han de tocar el Tico-Tico? Perquè tots volen mostrar un virtuosisme que no posseeixen? Perquè no es limiten a tocar cançons més senzilles i més boniques, i així fer-nos més agradable el viatge?

Avui m’ha sorprès un acordionista virtuós que no tocava el Tico-Tico.

PD.:
Sento que la qualitat de l’enregistrament sigui tan pobre, crec que l’N958Gb no dóna gaire més de sí.

Super A Capella Bros (II)

És clar que cap Melodyne no em convertirà en un bon cantant, però dissimula una mica els defectes. És com allò que fan amb les taques a la pell i els granets de les models amb el Photoshop. Aquesta és la versió alterada del Super Mario 1 Overworld Theme que ja us havia presentat en aquest post, el del premi Generació Digital. Podeu comparar què es pot fer treballant amb una eina tan poderosa com el Melodyne.

Fins ara havia treballat amb algun programa per retocar l’afinació de les pistes. Eren eines més o menys automàtiques. Però mai ho havia fet amb la precisió i la versatilitat del Melodyne; tampoc amb la facilitat amb que es fa en aquest programa, on pots tractar les notes una a una, quantitzar-les, afinar-les, modificar les transicions i moltes altres possibilitats, de la mateixa manera que si ho fessis amb un editor MIDI.

Gràcies a un amic “aquàtic” he pogut provar la versió 2.6, que et permet treballar amb pistes monofòniques. En la v3, com ja comentava en aquest post, el treball pot fer-se sobre arxius de so polifònics. No és meravellós?

PD.: Els que no teniu flaix podeu anar aquí:
http://www.audiactiva.com/audio/Super_A_Capella_Bros_(Generacio_Digital).mp3

"Little things"

Al carrer bufa un vent fort i fresc, un vent que escombra el cel, ara d’un blau intens. Descobreixo “Little Things” al mòbil. Sona bé, com començar un viatge. No sé com, però el dia i la cançó lliguen i això em posa la carn de gallina. Són aquestes petites coses...

PD.:
Als estudis deuen tenir mòbils per provar com sonen les produccions?

De Caixa de sabates

Platja

Les primeres llums em desvetllen. Surto al carrer abans que el sol s’escampi per les teulades. M’enduc el neguit de la nit i la set de sensacions, de detalls, d’impressions...

El so hipnòtic de les onades em fascina. El mormol rítmic i calmós em mena a la platja. Només m’acompanyen els fanals, encara encesos, del passeig marítim.

De mati

Cada minut és una sorpresa. Camino descalç, lentament, enfonsant els peus a la sorra freda i humida, amarada de pluja de la turmenta d’aquesta nit passada. M’acosto a la vora de l’aigua ferint la virginitat de la sorra treballada pels serveis de neteja nocturns. La sorra plana i dura d’aquest espai fronterer que llepen les onades és sorprenentment tèbia, i em convida, com Simó Pere, a deixar-me rentar els peus.

El sostre de núvols, indecisos entre el gris i el blau, s’esfilagarsa entre llambrejos màgics, flamarades toves que canvien a cada instant. L’aigua, tan bella en l’infinit verd, de prop es mostra tèrbola i capritxosa. És una amiga difícil: pren aquí l’ocre de la sorra i allà es cobreix amb els colors i lluentors manllevats al cel.

De mati

El meu camí té dos moments, dues cares oposades i simbiòtiques que en la meva fantasia representen un recorregut vital.

El primer període, el que em porta cap a l’oest, és enigmàtic i fosc, amb núvols panxuts carregats de pluja incerta. L’horitzó obscur m’atrau, però sé que hauré de dir prou. Jo escolliré quin serà el moment de parar, la fi. La sorra és encara plana, no hi ha petjades per seguir. Les llums màgiques del cel em mantenen fascinat.

De mati

Llavors em giro, i l’altra cara, la que jo suposava coneguda, allà d’on vinc, em captiva. És la tornada, sé fins on haig d’anar, quin és el destí. Ara hi ha pejades a la sorra, les meves. Les enfronto, les reconec, reconec el meu camí. El sol, ocult rera un núvol, llança un raig a través de la calitja com el fil d’un pescador celestial.

De mati

De mati

Torno al passeig marítim, amb els ulls i les orelles plens a vessar d’aigua i de cel. Les sensacions prístines s’aniran desfent, efervescents, en el meu record. M’espolso els peus i em calço. El passeig ara és ple dels assidus del matí, gent gran que s’impregna de sol i de vida, en bicicleta, corrent o passejant.

Ja s’ha acabat d’instal•lar el matí. Un sol càlid i reconfortant, servit amb quatre gotes de pluja, m’espera al pati per esmorzar.

"Peg" making of

M'encanten els 'making of' en música. Sobre tot si es tracta d'una de les meves bandes preferides. Per a mi, Steely Dan afegeixen a la música comercial la dosi adient de treball en composició, harmonia, qualitat en la interpretació i bon gust en els arranjaments. Gaire bé totes les seves cançons em semblen peces excepcionals, d'aquelles que un es pot sentir orgullós d'haver composat.

“10 coses que tothom que enregistri música hauria de saber”, segons Alan Parson

Massa conyeta i poca serietat, però, al cap i a la fi, se suposa que ell és dels que més en sap.
  1. Fer servir cables curts, sobre tot si són de baixa impedància (micròfon, guitarra), ajudarà a mantenir un bon so. Ja he dit que no crec que els cables cars siguin millors.
  2. Els millors instruments i materials de grabació sonaran com una merda en mans inexpertes. I viceversa pot ser també cert.
  3. No et mengis la vida de les grabacions amb massa limitadors i compressors.
  4. Busca el que funciona, i no la perfecció.
  5. En una grabació pren notes absolutament de tot, de manera que qualsevol persona pugui continuar la feina on tu l’has deixada. Especialment, si hi ha pistes que no s’han de fer servir, millor desfer-se’n.
  6. Consolida sempre les pistes (que totes tinguin el mateix punt d’inici i final), d’aquesta manera es podran traslladar a una plataforma diferent. Posa-hi noms amb sentit.
  7. Encara que siguin les teves idees les que rutllen, fes creure als altres que han estat seves.
  8. Les dues coses més importants d’un enregistrament són: 1. La Canço i 2. La Cançó.
  9. En el negoci de la música, mai no et fiïs de ningú que tingui una vocal al seu nom.
  10. El xec NO vindrà per correu.

De The Music Thing

Premi Generació Digital - Super Mario Bros

De vegades tot roda en sincronia.


El que més goig em fa d'aquest premi, no és pas el regal, sinó que la cançoneta serveixi de sintonia, gingle, falca o el que sigui de la propera temporada del programa, que tindrà una emissió setmanal -que, per cert, ja es mereixia fa temps-.

Super A Capella Bros

Perquè estic tant eufòric? Tenint en compte que jo no sé cantar bé, és a dir, que mai no he après a cantar correctament, desafino, no faig bé les figures, no sé respirar..., Tenint en compte que no sé cantar, dic, m’ho he passat molt bé aquests darrers quatre dies grabant una versió a capella del Worldtheme del Super Mario Bros 1.

Perquè? Per participar en un concurs de Generació Digital.

M’importa el premi? Sí, és clar, però el que més m’importa és l’eufòria, l’alegria que m’envaeix grabant música. Igual que he dit que no sé cantar, també reconec que no sóc músic, si més no, no passo d’aficionat. Tot i amb això, m’agrada fer-ho veure.

Ha estat divertit? Sí, moltíssim! Tot i que diria que mai no m’he trobat amb tantes pegues com en aquest enregistrament.

Quines pegues?

  • Que la meva nova i flamant Konnekt Live no s’enten amb el portàtil CitriQ.
  • Que la Zoom H4 que he hagut de fer servir per grabar les veus sembla incapaç de sincronitzar el rellotge digital amb l’ordinador, de manera que quan grabo una pista, després l’haig d’anar recol·locant trocet a trocet perquè soni tot a l’hora.
  • Que a l’estudi, sense aire condicionat encara i amb la porta i la finestra tancades per evitar el soroll, hi fa una calor tremenda.
  • Que malgrat tenir la porta i la finestra tancades, a l’obra de l’edifici del davant han començat a fer servir una mena de martell pneumàtic.
  • Que a la residència d’avis de sota de casa han pensat que ara era el millor moment per tallar la gespa.
  • Que no para de trucar gent a casa.
  • Que és estiu i els nens van a dormir molt tard.
  • ...

M’agrada el resultat? Sempre que acabo una grabació surto content tot i els defectes. M’agradaria haver-hi fet més arranjaments i correccions, però, com sempre, faig tard!!!

Crec que em mereixo el premi? Emmm... Síp! He escoltat els altres participants i, ja sé que no està bé dir-ho, però la que més m’agrada és la meva versió. Hi ha idees interessants però poc desenvolupades. Hi ha curiositats més treballades, però... Bé, què haig de dir? M’ho he “currat” força i si no guanyo un premi a l'originalitat, al menys espero una menció especial d’honor per la paciència de la Ruth i la il·lusió del Ferran, que no entenia gaire bé què estava fent.

Tot això ho he fet jo solet? Doncs sí. Amb un micròfon, un programa multipistes (el Vegas Vídeo, que no és molt adequat, però com que no tinc ProTools, és el que hi ha), uns quants plugins i una mica de traça.

Perquè no grabo més cançons? Crec que la raó és que no tinc un termini per entregar-les.

Sort! Gràcies.

estil Silvie

Surto de casa volant, amb els cabells i la cara encara molls. La música del Mario ressona encara al meu cap. No seré mai un intel·lectual. No suporto que l'actor que llegeix Alice in Wonderland s'equivoqui posant la veu als personatges. "Off with his head". Copio?




M'encanta! Ja ho sé, que no sóc jo, però és que em sento fascinat per l'estil del bloc de la Silvie: fresc, caòtic, concentrat, agredolç... Una entrada sola, no té sentit. Una darrera l'altra et deixen entreveure un món privat de fílies i fòbies, un vist i no vist de petits detalls que, vistos en conjunt creen una il·lusió. "I'm your fan", Silvie.

MIMMA't

Fa poc, llegia el titular d’una notícia on s’anunciava una nova exposició d’instruments. “Caram! un altre”, vaig pensar, tot passant per alt el contingut.

Més tard, navegant per internet, he ensopegat de nou amb el MIMMA (museu interactiu de música de Màlaga). És tracta d’una iniciativa que m’ha cridat l’atenció pel lema que l’encapçala:


SE RUEGA TOCAR
PLEASE PLAY



Aquest instrument de l’època de l’home de neandertal, m’ha fet parar atenció en el cognom del promotor de la mostra: Miguel Angel Piédrola. No us fa pensar en la moneda d’una sèrie de dibuixos animats?
A l’exposició pots veure tota mena d’instruments: una flauta feta d’os d’ós, de fa 45.000 anys, un tiktiri, un ghatan, un kantele de Finlàndia, entre d’altres instruments exòtics. I a més et conviden a trencar el silenci de la sala experimentant amb aquests intruments. També hi pots trobar bateries, guitarres elèctriques o una col·lecció de pianos. Més de 400 instruments, en total, per il·lustrar l’evolució a través del temps de l’ingeni de l’home per crear ginys amb els quals fer sons per a expressar i transmetre les emocions.

La mostra està també orientada a l’etnomusicologia. Els instruments prenen formes i sons diferents segons els pobles als que pertanyen. És interessant escoltar els sons de les diferents cultures.

No sé si podré viatjar a Màlaga en un futur immediat, però per poc que pugui, no vull perdre’m l’oportunitat de potinejar trastos.

L’experimentació amb els sons és una activitat màgica. Els infants proven a fer sonar tot allò que troben. Jo mateix, essent adolescent, passava hores i hores a les botigues d’instruments musicals (a ca’l Manolo o a IberMusical) provant estris nous. Encara ara, quan passo per una tenda de música, la curiositat i la vergonya es barallen dintre meu per posar les mans a sobre d’algun objecte sonor.

Quin plaer més gran, poder desinhibir-se davant d’una col·lecció tan immensa d’instruments. Em sembla que amb un dia no en tindria prou. Per sort, l’entrada costa uns 3 euros; si vols repetir no et sortirà massa car.

Fonts:
http://iblnews.com/story.php?id=40916http://iblnews.com/story.php?id=40916
http://www.ayto-malaga.es/Malaga_24horas/jdv/equipamientos/EQP_datos.jsp?id_equipamiento=1190
http://www.musicaenaccion.com/