Com sona "El Orfanato"

Quina sorpresa vaig tenir anant a veure El Orfanato. Sorpresa positiva, i tant!

M'haureu de perdonar un prejudici que m'ha perseguit durant molts anys i que, encara ara, continua afectant-me des d'algun racó foscament irracional del subconscient. És un prejudici contra les creacions de caràcter comercial/cultural fetes al nostre estat. Afecta sobretot a la música i al cinema, mentre amb la literatura l'efecte —o afecte— és l'oposat. Gairebé sempre he tingut la impressió que allò que es fa fora de les nostres fronteres és de millor qualitat que no la producció autòctona. En general, i fins fa poc, això es referia més als equips utilitzats i a l'experiència dels professionals o tècnics que no pas a la capacitat creativa dels artistes. El Orfanato forma part del conjunt de pel·lícules que jo triaria per demostrar que aquest prejudici ara ja no té sentit.

Jo no tinc ni els coneixements ni el criteri mínimament necessaris per fer una crítica d'una pel·lícula, però permeteu-me la gosadia d'opinar sobre l'àudio. Més enllà de la qualitat interpretativa dels artistes (la Belén Rueda em sembla molt creïble en el seu paper de mare preocupada), més enllà de l'argument (a mi em queden una mica lluny les històries sobre esperits i fantasmes; i, posats a triar sobre ficció paranormal, m'estimo més El Sexto Sentido o Los Otros), més ennlà de la qualitat de la fotografia, per exemple, m'interessa posar de relleu la sorprenent elaboració de les pistes de so d'El Orfanato.

Quiero decir por ejemplo que el sonido y la música no es en plan TINONINONINO CHIIIIIIIINNNN!!! sino que está perfectamente elegida para que sea un complemento narrativo y no lo contrario.
Veure més!

No res a dir de la correctíssima banda sonora, que està posada just on ha de ser i que passarà als arxius sense pena ni glòria. En canvi, el treballat disseny sonor crec que és digne de ser considerat per la seva qualitat. És un element primordial en el desenvolupament de la història; sobre tot, perquè deixa sentir aquelles coses que el director no vol mostrar explícitament. Mai no havia vist cap pel·lícula espanyola amb uns efectes de so tan ben treballats. I no és pas que siguin espectaculars; no criden l'atenció per això, sinó per la nitidesa dels metalls, per la profunditat dels sons nocturns a la casa, per les transicions entre escenes, pels plans diferenciats dels sons, els ambients, etc. Es podria dir que el conjunt de sons que acompanyen una pel·lícula formen una composició sense partitura; i en aquest cas es tracta d'una peça mestra del gènere.

He cercat a Internet la persona que hauria de felicitar. No n'he pogut treure l'aigua clara, però la possibilitat més versemblant és: Xavier Mas Sardà.

Estaria molt bé poder il·lustrar aquestes explicacions, però encara que trobés algun fragment per Internet, no demostraria ni una ínfima part de l'efecte que té el so a través del sistema acústic d'una sala de cinema.

Veient aquesta pel·lícula em sentia molest i destorbat pel soroll que jo mateix feia menjant crispetes. Sí, en aquest avorrit panorama cinematogràfic, jo sóc dels que, discretament, mengen crispetes per no adormir-me durant l'exhibició i per mantenir els "pobres" exhibidors —espero que CINESA m'ho agraeixi—. Però si haig de continuar amb la meva carrera de crític, m'hauré de lliurar d'aquest vici "tan ordinari i poc respectuós" per fer-me de la lliga dels llepafils anticrispetaires.

Un altre punt a favor, pel que fa als efectes de so, és que, lluny del que és habitual en el cinema americà —en el sentit ampli, referit a l'estil i no a la procedència—, tan carregat de sons ficticis que recolzen els moviments de càmera o l'activitat insonora de pantalles o ordinadors, lluny d'això, el dissenyador ha racionalitzat l'ús d'aquests recursos per donar més realitat a l'ambient.

Arribats a aquest punt, sí que voldria fer una petita crítica: en el moment en què la mèdium es prepara, concentrant-se en una habitació del pis superior, és bombardejada amb un llum estroboscòpic, a l'hora que un "tic, tic, tic..." repetitiu l'acompanya. El problema rau en què aquests signes que, suposadament, responen a un mateix mecanisme, no tenen el mateix tempo —el so va el doble de ràpid que la llum, potser—. És possible que algú pensi que són bajanades.

Estic segur que a la majoria no només no li importen aquests detalls, sinó que li passen totalment desapercebuts. A mi em fan perdre la concentració.

Hi ha altres detalls en els convencionalismes de la sonorització de les pel·lícules que m'agradaria comentar, però que deixaré per més endavant, per no deslluir el comentari sobre aquesta pel·lícula amb crítiques al llenguatge cinematogràfic acceptat per la majoria.

Per si no ha quedat prou clar, us recomano fervorosament que aneu a veure El Orfanato. Ja em direu què us n'ha semblat.

Sonografies i paisatges sonors

En l’àmbit de la tecnologia i el so, una de les activitats que més m’atrau és l’enregistrament de camp.

M’agrada captar ambients sonors quan viatjo; enregistrar la pluja, el mar, un castell de focs... Després, escoltant aquests paisatges sonors, pots transportar-te als llocs visitats abans o pots fer que altres persones captin un ambient que no han viscut mai.

Aquestes sonografies ofereixen un atractiu especial: tancant els ulls, pots imaginar-te allò que sents, posar-li colors i llum, rostres a les veus, moviment als sons... D’alguna manera, és com quan llegeixes un llibre; la teva imaginació hi té un paper molt actiu. Els enregistraments d’àudio, que a mi m’agrada anomenar paisatges sonors o sonografies, estan a mig camí entre el text que fomenta la imaginació i el vídeo explícit. Té un punt de poètic i de misteriós; un encant especial.

Fins ara, els meus assajos en aquest camp no han estat gens sistemàtics, però he descobert un lloc a Internet que reuneix molt bones condicions per allotjar els meus experiments en aque3sta àrea. La organització del projecte, convida a catalogar molt bé els enregistraments que es comparteixen amb la comunitat. Aquest lloc està dirigit per la UPF i el cert és que pinta molt bé.

Per cert, si voleu escoltar les meves dues primeres contribucions podeu fer-ho aquí.

Enregistrament del Tram.
Enregistrament d'un avió.

Això sí, si no us registreu a la pàgina, només podreu sentir-ne la versió comprimida, que perd moltíssim.

Ben aviat aniré introduint més enregistraments, i espero les vostres opinions.

H4 SuperMINI d’Holophone: capturant el pensament de Less Paul

DMN Newswire--2007-10-15-- (article original)
Va ser un dels primers en experimentar amb l’enregistrament multi-pista i va desenvolupar la taula de mescles analògica i la guitarra elèctrica. Les Paul ha revolucionat el món de l’àudio. Els coneixements d’aquest gegant de la indústria han estat capturats durant la convenció de l’AES d’enguany amb l’H4 SuperMINI d’Holophone, el primer micròfon surround que pot anar muntat en una càmera.

La primera d’una sèrie d’entrevistes per al futur documental Adventures in the History of Audio, ha portat a Les Paul i al director del documental, Frank Serafine, un destacat dissenyador de so, a l’estand de Holophone a l’AES 2007, per parlar sobre la contribució de Paul a la indústria de l’àudio i sobre el futur de l’enregistrament de so. Adventures in the History of Audio, fa una crònica des dels inicis de l’enregistrament de so a la segona guerra mundial, fins al present, a través d’entrevistes amb fabricants i inventors. Serafine va enregistrar tota l’entrevista en 5.1, amb l’H4 SuperMINI i una càmera Sony HDV-V1. Per capturar el diàleg, Serafine va fer servir un micròfon de canó connectat a l’entrada de micròfon (XLR) del canal central auxiliar.

“Vaig pensar que el més adequat seria enregistrar algú que ha tingut tanta influència en la grabació d’àudio fent servir tecnologia d’última generació”, explica Frank Serafine. “L’H4 SuperMINI m’ha permès, amb un muntatge ràpid, obtenir un entregistrament acurat. Tinc previst de fers servir l’H4 SuperMINI en futures entrevistes per aquest documental”.

Amor a primera sentida

Pràcticament, no és del tot cert, però m’agrada pensar que m’he enamorat a primera vista —o a primera sentida— d’una dona excepcional. Dic que, de fet, no és cert que sigui a primera vista, perquè me la van presentar ja fa prop d’un any i no en vaig fer cap cas. Suposo que qui me la va presentar no era cap referència per a mi (algun dia posaré la seva versió de Forgive me). Així, va romandre en una neurona soterrada en la meva memòria.

Fa prop de mig any, però, la vaig redescobrir: la KT Tunstall. Primer va ser una cançó a l’iCatFM; després la preceptiva cerca a youtube; aquí vaig anar coneixent-la, vídeo a vídeo, cançó a cançó...

  • Another place to fall: fosca, decidida, amb una lletra que castiga sense pietat algun cabró, i amb una tornada que té regust d’Oasis.
  • Other side of the world: malenconiosa, de refredament passional, però càlida en la melodia i l’harmonia.
  • Suddenly I see: més mogodeta, brillant, amb uns cors un tant infantils; segurament la més coneguda d’ella, fins fa poc.
  • I la que em va trastocar: Black horse in a cherry tree: la cançó no és de les que més m’agraden, amb aquest deix de rythm’n blues, però en el vídeo de l’actuació al Later with Jools Holland (una mena d’Àngel Casas Show) desplega les seves capacitats interpretatives y tecnològiques.


Que ningú no malinterpreti el que diré. Crec que no parlo de forma masclista ni considero el sexe femení inferior si dic que no és habitual trobar dones que manipulin amb tant d’encert estris tecnològics. És un fet: en general, a les dones els agrada menys la tecnologia que no als homes, i no entro en els perquès.

Si a aquesta habilitat amb el “wee bastar” (el “capullín” o el “cabronet”, com em proposa la Míriam que tradueixi el nom afectuós que la KT Tunstall dóna a l’AKAI E2 Headrush, un pedal per fer loops); si hi sumem que canta força bé, s’acompanya perfectament amb la guitarra, composa les seves cançons, i és capaç de preparar-se una actuació com aquesta només en 24h; si, a més a més les cançons que composa encaixen en els meus desitjos i necessitats músico-emocionals, les harmonies entren directes al plexe solar, les melodies, senzilles i captivadores, s’instalen dintre meu com allò que coneixes de tota la vida; si ho sumo tot plegat, m’adono que em trobo davant d’una dona fantàstica i excepcional.

M’atrau, també, que no sigui una icona sexual. Sense ser lletja, no té una bellesa enlluernadora, ni apareix sovint lluint pit o cuixa (algun cop sí), però té un encant en el somriure, una cara rodona que fa ganes de prémer carinyosament. Les botes, els colors foscos, la cara seriosa que sovint posa a les fotos la fan semblar més dura del que s'entreveu quan canta, mig en una altra dimensió, les cançons més suaus.

Només li faltava treure un disc nou!!! A veure si passa per Barcelona.